Operació Judes, el renou i la fúria

S’ha d’admetre que el nom estava ben escollit, perquè l’esment a Judes feia pensar en l’existència d’un delator dins de les files independentistes. Però passats tres mesos, de l’operació policial i judicial que es va inflar amb gran rebombori mediàtic i polític amb prou feines en queda res. Les acusacions de rebel·lió i sedició van decaure aviat; la de terrorisme s’ha mantingut, però és ben estrany que set dels nou detinguts sota l’acusació de preparar “estralls” ja estiguin en llibertat sota fiança. L’Audiència Nacional posa ara en dubte que existís cap grup terrorista, i qüestiona també la tinença d’explosius: tenien només el que anomenen “precursors”, que són productes químics d’ús quotidià que tothom té a casa seva. Hi ha hagut fins i tot suposades confessions dels CDR detinguts, però de credibilitat igualment dubtosa: crida especialment l’atenció que un d’ells arribés a disculpar-se “per les hores extres dels agents de policia”. Des del començament hi havia motius per malpensar que tornés a tractar-se d’una operació fantasma com ja n’hem vistes d’altres, però també era raonable el dubte que alguns independentistes massa motivats no haguessin acabat donant al nacionalisme espanyol allò que tant anhelaven. Al final tot indica que estem davant d’una nova mamarratxada (no se m’acut una altra paraula) a càrrec de policies, fiscals i jutges, aquests sí, hipermotivats. Aquell informe de la Guàrdia Civil sobre el qual es van construir les acusacions i moltes hores de televisió porqueria (“Un grup terrorista d’índole separatista catalana”, deien) s’afegeix a la muntanya de residus tòxics que han generat els cossos i forces de seguretat de l’Estat a compte del Procés. Es parla molt del desprestigi de la justícia espanyola, però curiosament no tant del de la policia. Esclar que, per perdre el prestigi, primer cal haver-ne tingut alguna vegada.

A banda dels CDR detinguts, als quals ningú els rescabalarà de les conseqüències de tot tipus que comporta una detenció per terrorisme, i enmig de tot aquest desgavell, se li deu una reparació a Quim Torra. Ha estat tan fàcil criticar la seva presidència (m’hi incloc) que el mínim que podem fer és denunciar les calúmnies de què ha estat objecte en aquest temps. Des de dir que tutelava el terrorisme des de les institucions fins a assegurar que col·laborava en un pla per assaltar el Parlament, els mitjans i els partits de l’ultranacionalisme espanyol han abocat damunt el seu nom, i damunt la institució que representa, tota la porqueria de què han estat capaços. Torra pot ser un president de la Generalitat pintoresc, però això no admet comparació amb la mala fe i la gravetat dels insults i les mentides que surten de la boca d’alguns dels seus rivals polítics. Ara volen inhabilitar-lo a través de la Junta Electoral Central, en una nova jugada truculenta que vol ser un torpede contra ell i, a la vegada (i sobretot), contra la investidura de Pedro Sánchez. I també, encara, un missatge a la justícia europea: “Aquest sempre ha sigut el nostre cortijo i pretenem que ho segueixi sent”.