Onze dies magistralment aprofitats

Finalment, 11 dies després de la seva mort, avui serà enterrada la reina Elisabet II. Estem assistint, doncs, a les últimes hores del desplegament més llarg de dol oficial de la història universal contemporània. Tot i que vivim en una època de dessacralització sense límits, els cultes pagans encara tenen molta força, i, entre ells, el que més força continua tenint és el mite nacional. I allà on la nació i la Corona van juntes, el mite es beneficia d’un suplement de pompa, circumstància i continuïtat que facilita l’adhesió popular.

Per això, el dol ha aconseguit ser majoritàriament i sincerament observat al Regne Unit, però ha estat seguit a tot el món, entre la llagrimeta i la tafaneria, perquè es tracta d’una família que coneixem de memòria tots els que tenim de 75 anys en avall, convertits els seus membres en personatges d’una història plena de carrosses, casaments, divorcis, enterraments, barrets estrafolaris i escàndols, que s’ha anat desenvolupant en paral·lel a la nostra vida.

Ha estat un dol per decret polític, mimat al detall, que revela la cura conscient amb què els estats preserven la seva pròpia supervivència. I ha estat un dol per decret mediàtic, amb la BBC actuant com el diapasó que ha harmonitzat el to general de la tristesa de la gent de bé i que ha fet vibrar el compungiment fins a la hipnosi col·lectiva i la discreta repressió de la dissidència, en un país bressol de la democràcia parlamentària.

El domini del temps exhibit per la Gran Bretanya durant aquests dies ha estat més que notable. Elisabet II serà enterrada avui com si la Gran Bretanya encara fos un imperi, quan, irònicament, va deixar de ser-ho precisament en el seu regnat. Però quan un país és capaç de prendre’s seriosament a ell mateix fa el primer pas perquè els altres se l’hagin de mirar amb més respecte.