El Comitè de Drets Humans de l’ONU ha dictaminat que Espanya va vulnerar els drets polítics de Junqueras, Turull, Rull i Romeva, que van ser suspesos dels seus càrrecs pel Tribunal Suprem quan van ser encausats per rebel·lió. La rebel·lió (aixecament amb violència armada) no encaixava en l’1 d’Octubre per enlloc, fins al punt que, al final, el tribunal presidit per Marchena els va acabar condemnant per sedició (delicte que tampoc encaixava per enlloc; Europa ja ha dit a Espanya que faci com altres països i el retiri del catàleg penal).
Tot sovint, quan les diverses justícies i organitzacions internacionals esmenten les decisions de la justícia espanyola, algú comenta: “I què? No passarà res”.
Certament, estaria bé que els responsables de les vulneracions rebessin alguna mena de retret efectiu. I es comprèn aquest escepticisme del club dels insatisfets en un país acostumat a contemplar les derrotes reals com a esclatants victòries morals. Però el tribunerisme polític és injust i és el camí per perdre sempre.
Injust perquè algú ha estat treballant durant anys darrere d’aquesta denúncia, i ho fa fet en camp contrari. Espanya juga amb l’avantatge dels estats per defensar-se darrere de les cortines de l’escenari internacional, inclòs el silenci del sistema político-mediàtic, que ara correrà a amagar el dictamen advers sota la catifa.
I de perdedors, dels que davant la por a perdre s’estimen més no lluitar. O dels que creuen que tant se val, perquè res no canviarà. És la moral de la derrota. Els avenços en drets humans que ha vist el món els van iniciar individus o minories condemnats a l’ostracisme, sovint en un combat molt desequilibrat de forces. I mai no és un triomf menor tenir la força de la raó jurídica, encara que arribi tard.
