L’ONU i la (in)seguretat col·lectiva
Els líders mundials es reuneixen a Nova York sota l’amenaça d’una "catàstrofe imminent" al Líban. Ahir va ser el dia més sagnant en aquest país des del 7 d’octubre passat, quan Hezbollah va atacar Israel en suport de Hamàs. El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, ha advertit de la possibilitat que el Líban s’acabi transformant en "una altra Gaza". Un altre escenari en el qual ultrapassar els límits de la guerra i de la legalitat internacional. L’ombra d’aquesta nova escalada bèl·lica al Pròxim Orient marca l’arrencada de l'Assemblea General de l'ONU en un moment desolador. Les Nacions Unides han quedat superades no només per la persistència de la violència, sinó també per una nova realitat global que ha trossejat i afeblit el multilateralisme davant el poder de nous actors i desafiaments globals.
L’ONU reflecteix el món del segle XX. Un món que s’ha transformat i en el qual les Nacions Unides han quedat atrapades per l’immobilisme de les seves estructures, la velocitat dels canvis i la multiplicitat dels conflictes. Les missions de pau de l’ONU conviuen amb la crisi de legitimitat que pesa sobre l’organització. I, en aquest context, la guerra a Gaza ha estat, gairebé, el cop definitiu que ha posat en relleu l’efecte devastador que provoca la divisió de les grans potències al si del Consell de Seguretat, condemnat al bloqueig permanent.
Mentre les caravanes dels líders mundials i les sirenes dels cotxes de policia han pres Manhattan, la guerra de Gaza s’ha convertit també en una arma llancívola de la campanya electoral als Estats Units, amb Donald Trump dient que els jueus que no el votin a ell “s’haurien d’examinar el cap” i Kamala Harris aferrada a una ambigüitat encara més eixordadora que la del president, Joe Biden, intentant silenciar les protestes propalestines que es congreguen a les portes d’alguns dels mítings de la candidata demòcrata.
La sensació de desordre i de vulnerabilitat arrossega també uns Estats Units en retirada que aprofiten l’aterratge dels líders mundials per intentar bastir una agenda diplomàtica amb més intenció electoral que substància negociadora. La Casa Blanca se sent desafiada tant a Tel-Aviv com a Kíiv. L’administració Biden ha estat reiteradament menystinguda per Benjamin Netanyahu, mentre que a Ucraïna l’ofensiva a Kursk, en sòl rus, va suposar la transgressió d’una línia vermella establerta clarament per Washington.
Malgrat tot, també Volodímir Zelenski ha portat el front polític de la guerra fins als Estats Units per presentar el seu “pla per a la victòria” a Biden, Harris i Trump. “La millor esperança d'Ucraïna rau en un acord negociat que protegeixi la seva seguretat”, assegura l’analista britànic Anatol Lieven. Però, ara com ara, la guerra continua marcada per un estancament en el front militar que es desplaça a càmera lenta, quilòmetre a quilòmetre, esgotant les forces ucraïneses i escurant tant les reserves de municions com la determinació política d’Occident.
Fa temps, un col·laborador de Zelenski assegurava en una entrevista que la guerra d’Ucraïna “no és pel territori, és pel dret de Rússia a viure en el passat”. Però la realitat és que el conflicte ucraïnès ha arrossegat l’ordre global a una guerra de trinxeres en què les velles potències han resultat ser incapaces de trobar cap més sortida que el manteniment del front militar.
Qui garanteix avui la seguretat col·lectiva? Fa temps que les Nacions Unides malden per intentar complir el seu mandat bàsic de preservar la pau i la seguretat, perquè les seves estructures i mecanismes ancorats en el món d’ahir s’han convertit en un fre.
“L’escorça de civilització sobre la qual caminem és sempre prima com una fulla”, escrivia fa uns anys l’historiador Timothy Garton Ash per explicar la fragilitat de la nostra vida organitzada. La seguretat, la pau, fins i tot la integritat física, es poden esvair per una guspira de violència o per la força de la naturalesa.
L'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar diumenge el "pacte pel futur", que el secretari general de l'ONU, António Guterres, va descriure com un acord històric per aconseguir un "canvi de pas cap a un multilateralisme més eficaç, inclusiu i en xarxa". Però el multilateralisme és un instrument, no la solució per ella mateixa. És l’instrument de la cooperació i de la recerca del consens. L’ONU és l’espai on aconseguir-ho, però cal que les grans potències del món li reconeguin la legitimitat per construir aquest consens.
