#onsónlesdones

Comença poc després de néixer. Es veu que, si ets nen, els pares sobreestimen la teva habilitat física i, si ets nena, la infravaloren. Dit d’una altra manera, els pares tenen més tendència a dir a les nenes que vagin amb compte i als nens que ho provin més fort. Ja us podeu imaginar què en resulta, de tot plegat.

Un estudi de Yale del 2012 demostra l’efecte d’aquests i altres biaixos de gènere: els homes hi surten guanyant. En aquest cas es van etiquetar, a l’atzar, diverses sol·licituds per fer recerca amb noms masculins i femenins; al final, el personal docent de la universitat va considerar que els candidats masculins eren més competents i tenien més possibilitats de ser contractats, i fins i tot els oferien salaris més alts i més suport acadèmic. I, cosa que és pitjor, el fet que fossin professors o professores no influïa en la conclusió final. El resultat: només un 30% dels que fan recerca a tot el món són dones.

Podria donar-vos milers d’exemples més que il·lustren com estem constantment reforçant aquestes insidioses diferències de gènere. Una manera aclaparadora de demostrar-ho és fixar-se en els mitjans de comunicació. La revista Time explicava el 2014 que, als Estats Units, només un 36,3% dels periodistes en redaccions són dones. I la seva representació en el periodisme esportiu és encara més escassa. Durant els primers dos mesos del 2013, només se citava un 19% de dones als articles. I només un 16% dels directors de cine, escriptors, productors i editors són dones. Seguint en l’àmbit del cinema, a la llista de les 100 pel·lícules més importants dels EUA, les dones només hi ocupaven un 28,4% dels papers amb diàleg. Només el 25% dels tertulians dels programes dominicals sobre política nord-americana són dones. Hi ha quatre vegades més opinadors que opinadores als tres diaris més importants dels Estats Units.

La situació és bastant semblant a Catalunya. Joan Vallvé informava l’any passat que les dones representen al voltant d’un 20% dels tertulians a les quatre ràdios i televisions més importants. Més preocupant és el fet que, mentre que l’any passat només hi va haver una tertúlia (de 749) en què totes les integrants fossin dones, en un 42% de les tertúlies que es van fer només hi havia homes. I ben pocs se n’escandalitzen.

El panorama als diaris no és gaire millor. L’Observatori Cultural de Gènere, en col·laboració amb les Dones Periodistes de Catalunya, expliquen que fins i tot als diaris més equitatius (entre el quals l’ARA), només un 25% de les opinadores són dones. A La contra de La Vanguardia, en les dues setmanes analitzades, només un 15% dels perfils eren dones.

És un cercle viciós.

I no només ens perjudica a les dones. Perjudica a tothom. Quan se silencia la meitat de la població, es perd la meitat de les opinions, dels descobriments, de les perspectives, dels coneixements. I condemnem les nostres filles -les de tots- al mateix futur.

El primer pas per resoldre un problema és adonar-se de la seva existència. L’actriu Geena Davis cita un estudi que diu que, quan hi ha un 17% de dones en un grup, els homes creuen que ja hi ha paritat. I que, quan les dones arriben al 33%, aleshores els homes consideren que estan en minoria. Per tant, la pròxima vegada que assistiu a una conferència, que escolteu una tertúlia, que mireu un debat polític o que llegiu el diari, compteu les dones que hi trobeu. No trigareu gaire. Compteu les dones que seguiu a Twitter. Compteu les que retuitegeu. Prengueu consciència de l’escassetat real.

Si sou una d’aquelles persones que seleccionen columnistes, escriptors, tertulians i ponents, la solució és ben fàcil: trieu dones. Ara mateix. Que siguin la meitat. Necessiteu ajut? Feu servir el Cercador d’Experts de l’Institut Català de les Dones. Demaneu-ho a Twitter. Millor encara, demaneu-ho a una col·lega. Segur que us pot fer cinc suggeriments de dones que no coneixeu. No hi ha cap excusa que valgui.

Els que no tenim aquest poder de decisió podem exigir que s’incloguin dones. Cada vegada que assistiu a una conferència amb quatre ponents homes, quan veieu una tertúlia on tres dels quatre tertulians són homes, compartiu-ne una foto amb l’etiqueta #onsónlesdones. Escriviu una carta als patrocinadors d’aquests programes. Agafeu el telèfon i truqueu a l’alcalde. Els nostres impostos no haurien de gastar-se majoritàriament per fer sentir només les veus dels homes en mitjans públics o en conferències subvencionades amb diners públics. El nostre silenci és la nostra aprovació.

Què dieu, que les quotes i la paritat subordinen la qualitat a la quantitat? Mentida interessada. No hi ha qualitat en un sistema que, com s’ha demostrat, beneficia sistemàticament els homes. Deixeu que els números us convencin, que us animin a fer l’esforç extra necessari per trencar aquest cercle viciós i trobar les dones intel·ligents i capaces que fins ara han romàs invisibles.

Dieu que les dones no volen? Que tenen por? Que no tenen temps? Jo us dic, francament, que no us hi esforceu prou. Són excuses molt febles.

Cal començar ja. Igual que el problema, la solució també s’autoperpetua. Com més veus de dona sentim, més ens acostumarem a escoltar i avaluar les seves contribucions. I més estranya serà la nostra absència.