“Ona” reaccionària als Estats Units? (1964)
Peces històriques
De Santiago Nadal (Lleida, 1909 - Barcelona, 1974) a Destino (23-V-1964). Traducció pròpia. Fa ara seixanta anys el desconcertant sistema polític del país més influent de la terra ja inquietava els periodistes especialitzats en relacions internacionals. Deu mesos després d’aquest article el demòcrata Lyndon B. Johnson escombrava el republicà Barry Goldwater en les eleccions del 3 de novembre. Però l’ona reaccionària va retornant moguda per un constant mar de fons.
No m’agrada pas escriure l’expressió “reaccionari”, “reaccionària”, però en aquest cas l’empro perquè es tracta justament d’un moviment que només pot ser designat degudament amb aquest qualificatiu. [...] No es tracta en el cas dels Estats Units d’una tendència emergent en el si d’un dels grans partits que es disputen la governació del país. Ens trobem, possiblement, davant d'una vertadera “onada” que afecta tota l’opinió. I és d’una mena tan “reaccionària” que pot adoptar, fins i tot, aspectes extravagants. Un d’ells, per exemple, és el fet preocupant que el governador d’Alabama, Wallace, hagi obtingut copioses votacions a les eleccions primàries del Partit Demòcrata, inclús en Estats del Nord. Una de les expressions de Wallace és aquesta: “La integració serà un fet quan l’infern es glaci”. Cal assenyalar la qüestió racial com la principal raó determinant que ha dut els Estats Units a aquesta “reedició” del que va succeir amb el senador McCarthy, als anys 50. [...] Llavors va ser el perill comunista la raó del moviment. Ara és, sobretot, la qüestió dels negres. Al costat d’ella, el problema de Cuba. Els dos partits es troben en aquesta fase. Pel que fa als demòcrates, és molt significatiu que Wallace –que representa la més obtusa intransigència sudista– hagi obtingut nombrosos vots a Wisconsin. Pel que fa al Partit Republicà, hi ha un factor que perjudica la seva ala liberal. El representant més destacat d’aquest sector, el governador de Nova York, Rockefeller, pateix una pèrdua notable del seu prestigi personal, segons sembla causada sobretot per les seves aventures conjugals: divorci i nou matrimoni. Un altre factor facilita l’extremisme: la vacil·lant actitud de Cabot Lodge. Si l’ara ambaixador a Saigon es decidís a buscar la nomination com a candidat pel Partit Republicà assoliria potser l’èxit: ho proven els vots que, sense cap intervenció seva, ha tingut en diverses eleccions “primàries”. En aquest cas, el Great Old Party tindria un candidat, conservador, no cal dir, però moderat, d’àmplia visió política, prudent i d’evident intel·ligència i experiència internacional. Però la reserva de Cabot Lodge facilita el pas a l’extremisme del senador d’Arizona, Barry Goldwater, que representa ara la cosa més “reaccionària” que existeix als Estats Units. [...] És ben difícil el paper que li toca fer al president Johnson. A mesura que passen dies, veu com és de dura la tasca que s’ha imposat, especialment en la qüestió racial. El punt fort de la política interior del president Kennedy va ser la legislació sobre drets civils: la igualtat legal entre les dues races. [...] Walter Lippman ha dit que ja ha passat el moment del poder suprem dels Estats Units. [...] Comentant aquesta idea del famós columnista americà, un altre expert en política internacional em va dir que els Estats Units ja no serien un imperi com el romà sinó una potència dominant, com van ser-ho Espanya, França i Anglaterra. Els Estats Units han de “suportar” coses que són molt molestes, però que, per diverses raons, no tenen més remei que “tractar” amb mètodes polítics, sense imposar-se per la força. També a Espanya li va caldre “suportar” la rebel·lió d’Holanda i donar la independència a Portugal [...]
