On són els llibres?

Comença l’estudi, però moltes famílies encara busquen coses. Bé, des de fa anys... I no les troben. No se sap quan va començar tot plegat (algú podria fer una prova del carboni 14?), però el més difícil de cada any d’inici escolar és... trobar llibres. On són?

Les famílies, totes, estructurades, desestructurades, nuclears, atòmiques, cel·lulars, unicòrnies, reben una llista. Heu de comprar un llapis del número 10,5, però sobretot que sigui de color androgin, i que pugui usar-se després, a l’hora d’esmorzar, com a ganivet sostenible. I arriba l’hora dels llibres. Aquest, l’altre, el de més enllà, el que no acaba de treure el cap, un que passava per l’altra vorera... Molt bé, oi? No. Per què les escoles demanen comprar llibres que ja no existeixen, eh?

Són llibres descatalogats, exhaurits, exhausts, morts, o fins i tot si són moribunds es troben en una llibreria de Pernambuco, que només té un exemplar, i no els 20, 30, 40... que exigeixen per a tots els alumnes. Per què ho fem, això? Per què ho demanem? Ningú sap que aquell llibre que, tal vegada, el 1983 es va vendre molt, i va servir perquè els nens es divertissin amb la història del conillet assilvestrat, que li fot mossada a un esquirol borni i coix per tal d’arrapar un enciam, com a faula pedagògica per no menjar carn, i així no pelar bestioles, ara, ara, no el té ningú ni a casa, ni és a cap prestatgeria de llibreria física, ni virtual, ni al congelador, ni l’editorial ha decidit, o pensat, en reeditar-lo, o potser viu millor vida al paradís dels llibres jubilats bevent daiquiris entre Hamlet i Guerra i pau. Salut!

Si hi ha un clàssic modern que gaudeix de bona salut és aquest: el de demanar llibres que no es poden trobar, comprar, menjar. Ho saben els pares, els llibreters, els editors, i també els arbres d’on surt el paper que els és robat, violat... Així, què hem de fer? Volem que llegeixin, però demanem coses que no es poden llegir. Llibres cadavèrics. Com si el llibre fos això: una despulla mortal. Pols ets i en pols et convertiràs, va dir Jaume el de la Incineradora.

Cal actualitzar bibliografies, però també cal actualitzar neurones. Potser caldria fer una conselleria de neurones en comptes d’educació. Sí, el llibre. El que explica històries de P3 a, posem, batxillerat (i el drama no llibres a la universitat ja és per a una altra civilització d’aquí uns segles), el que ens parla de porquets que volen gestionar la seva granja, aventures a la selva hexagonal o drames urbans estofats a mercuri; els grans, petits, antics, nous, clàssics nacionals, internacionals o siderals... Vaja, el que sigui, però que aterra a les escoles de tot el país com a matèria, cosa, realitat, eix transversal d’una educació, cultura, un nyam-nyam existencial. Palesament, també hi ha una gran oportunitat en aquest buit, forat, en aquesta no existència de llibres: trobar-los.

Concurs Nacional de Trobament de Llibres Infantils i Juvenils que no es Troben. Avies la canalla per tot el país. Un immens escape room quilomètric. Els de Barcelona a Lleida, els de Girona a Tarragona... Un Erasmus català, i a Catalunya, a la recerca dels llibres perduts. Nens pujant el pic de l’Orri, d’altres fent submarinisme a les Medes, uns travessant camps de blat a Sant Ramon, els de més enllà esquellant ametlles a Vila-seca... Un curs, una classe, una assignatura infinita a l’aire lliure. Aprendrien geografia, humanitats, tecnologia, biologia, anatomia, gimnàstica... I sabrien el preu d’un llibre, de la literatura, la cultura, la vida.