Enfront un model d'estat omnipresent
Catalunya ofereix un model d’estat del benestar força avançat en la seva definició. Disposem d’una sanitat pública de primer ordre, les pensions estan raonablement plantejades i n’hi ha de no contributives per a qui no ha cotitzat el temps suficient o està en una situació de màxima vulnerabilitat. Els serveis socials estan definits per atendre de forma universal qui els pugui requerir i tenen a la seva disposició recursos per atendre les persones dependents, subsidiar periòdicament qui no té ingressos o garantir habitatge social, entre d’altres. Si bé el model és avançat, falten recursos per poder cobrir aquelles garanties que teòricament s’ofereixen: llistes d’espera a la sanitat, mesos de retard per a la visita a l’especialista, salaris dels sanitaris i de les persones que presten serveis socials, carència d’habitatge social, retard d’anys en el pagament de les ajudes per atendre persones dependents...
Si la riquesa del país és limitada, si aquesta condiciona i condicionarà els recursos amb què finançar l’atenció a les persones, ¿és raonable dissenyar i explicar a la societat un model que en la pràctica és inabastable? ¿Té sentit esperar un demà millor mentre es va avançant en la definició de nous serveis i més complets per atendre la infància en risc, les persones sense llar o les persones amb problemes d’addicions? ¿No seria molt més raonable admetre la realitat i treballar conjuntament amb la societat civil? I no ens referim a convidar-la a participar en concursos o subhastes públiques per prestar serveis mil·limètricament dissenyats per l’administració, sinó a cocrear determinades prestacions o a subvencionar millor allò que, a la pràctica, ja es fa, òbviament garantint-ne la qualitat, però respectant la lliure iniciativa social. ¿I si els partits polítics i els governants superessin l’endogàmia del que és públic?
La implicació de les persones, la capacitat de mobilitzar recursos econòmics i materials o la captació de voluntaris són alguns dels avantatges que té un projecte social per sobre d’un servei públic externalitzat. La concertació de força serveis en garantiria la continuïtat i la qualitat i una atenció molt més global, amb una evident disminució dels costos econòmics. Corresponsabilitzar la societat en l’atenció social és més realista i enriqueix la comunitat, enfront d'un model d’estat omnipresent que, a la pràctica, tampoc arriba a tot.
El valor de la societat civil va molt més enllà de ser un mer proveïdor de serveis públics i té a veure amb la construcció de comunitat i de capital social. La qualitat d’un país es mesura per la qualitat de la seva societat civil.
Catalunya, país sense estat, que s’ha mantingut històricament en molts àmbits gràcies a una societat civil forta, hauria de creure-hi globalment més. I creure-hi no és només lloar-la verbalment, sinó evitar ofegar-la amb regulacions, remunerar de forma suficient els serveis i, de forma corresponsable, dissenyar serveis tot respectant els que ja presta i els col·lectius que atén.
