Ombres dels maquis (1944)
Peces històriques
De les cròniques –traducció pròpia– que César González-Ruano (Madrid, 1903 - 1965) va publicar a La Vanguardia (3/5/10-IX-1944) cinc setmanes abans de la incursió d’uns 4.000 maquis antifranquistes a la Vall d’Aran. El 19 d’octubre vinent farà vuitanta anys d’aquella invasió promoguda pel PCE. Set dies després, Carrillo, líder del partit, va ordenar la retirada dels guerrillers, derrotats pel general Moscardó al capdavant de l’Exèrcit i la Guàrdia Civil. Les cròniques de González-Ruano són les úniques referències a aquell episodi que va fer La Vanguardia fins l’1 de novembre, quan va posar aquest títol en portada: “Han sido eliminados los rojos que irrumpieron en el Valle de Arán”.
[...] Que jo sàpiga, res no s’ha dit encara a Espanya sobre petició de dur els espanyols refugiats lluny de la frontera. És natural que França li doni aquesta satisfacció mínima. Sense ella és impossible obrir noves relacions entre les dues nacions. [...] L’anarquia d’alguns elements espanyols a França està doblement excitada al comprendre que no es poden fer il·lusions: De Gaulle vol enquadrar el maquis francès a l’Exèrcit, i es fan judicis sumaríssims contra autors d’aldarulls a Tolosa i Perpinyà. Les cauteles militars espanyoles en zones frontereres s’expliquen, primer, com una precaució, i, segon, com una necessitat de recuperar un prestigi nacional que sigui evident en tot moment. Espanya no ha volgut situar els seus soldats a primera línia de la frontera ni en el territori espanyol de Llívia, rodejat de terra francesa. Tenim en 70 quilòmetres quadrats, vuit carrabiners i un caporal. Ho saben els maquis internacionals i espanyols, que són al sud de França i coneixen la situació de l’“altra banda”, i els supervivents de la brigada Líster que hi ha prop de Prada. Cap d’ells, però, no s’ha atrevit a posar un peu en terra espanyola, tot i que aquí hi ha moltes finques rústiques que tenen camps en terra francesa. [...] A Espanya se sap que hi ha refugiats vinculats al maquis prop de la frontera. A poc a poc, les autoritats els van apartant d’allí. Els veig com ombres nostàlgiques que han arribat fins una carena que els hi és estrangera per veure el país que han perdut en un mal dia, negre, roig, desgraciat, i per a tots profundament trist. [...] M’assabento de les últimes notícies de guerra, com l’important desembarcament als Balcans. Però em costa llegir el diari. Tinc els ulls clavats en el perfil de la carena. Les ombres s’esvaeixen lentament. A la banda espanyola toca una trompeta militar que acaba amb unes notes de l’himne de la Legió. L’oiran ells des d’allí? [...]
