Una recomanació per a tot l'any és la lectura de L'atzar i les ombres, el títol amb què l'editorial Comanegra va acabar el 2022 amb l'encert de reunir, en un sol volum, les tres novel·les que formen aquest cicle —tríptic, trilogia— que fa de Julià de Jòdar un dels autors de referència (més importants, imprescindibles, digueu-ne com vulgueu) de la literatura catalana actual.
A la memòria de lector tinc ben present el moment que vaig entrar dins la torrentada narrativa jodaresca: ho vaig fer pel final, és a dir, amb El metall impur, que es va publicar l'any 2005 i que va ser premi Sant Jordi. Tant era, l'ordre: vaig quedar enlluernat per aquella escriptura que no s'assemblava a cap altra que conegués, i que oferia una manera d'explicar les coses que era, senzillament, una altra cosa. Vaig llegir més tard les que l'havien precedida, L'àngel de la segona mort i El trànsit de les fades, publicades el 1997 i el 2001. En el moment que va sortir, L'àngel de la segona mort va suposar el debut com a novel·lista d'un autor que aleshores tenia 55 anys, i que s'estrenava en la plenitud de la seva maduresa personal i literària. La publicació va constituir un esdeveniment, i hi havia motius de sobres.
Per trobar els autors a qui “s'assembla” Julià de Jòdar cal anar a alguns dels fars de la literatura europea moderna: Joyce, Musil, Mann, Broch. També de la catalana, com Espriu, o de l'espanyola, com Valle-Inclán. He posat cometes perquè no vull dir que la manera de narrar de Jòdar evoqui, i encara menys imiti, aquests autors. Però sí que se'n fa seus determinats aspectes: l'audàcia i la falta de respecte per preceptives i gèneres literaris, la capacitat de detectar cap on bufen els vents de la història, la determinació d'arribar fins al fons tant dels tipus individuals com de l'odissea col·lectiva que protagonitzen, el sentit de l'humor corrosiu, la impressionant habilitat per desdoblar la veu narradora en un sens fi de veus i mirades, l'escepticisme i a la vegada l'estima amb què l'autor examina i conta l'inevitable fracàs del seu heroi, la reflexió sobre la mateixa matèria literària: tot això bull dins aquestes novel·les populoses i, en certa manera, populars.
Les tres novel·les, o la gran novel·la que és L'atzar i les ombres, narren la peripècia de Gabriel Caballero, fill del barri obrer de Guifré i Cervantes (una magnífica creació de geografia literària, ara que hem de lamentar la mort de Llorenç Soldevila, que les estudiava), el seu auge com a “heroi proletari” i la seva caiguda dins la literatura. I narra les històries, creuades o no, d'una infinitat de personatges —estripats, imprevisibles, grotescos, tendres, memorables— que suren dins el magma, espès i roent com la fosa d'una foneria, de la realitat dels barris suburbials de la Barcelona de postguerra. Però dir això és una aproximació inexacta i insuficient: l'única manera de fer-se càrrec de la grandesa de L'atzar i les ombres és llegir-la, de la primera pàgina a la darrera. En sortireu segurament no millors, ni tampoc il·lesos, però sí més vius.
