Ombra i percepció de la bandera

La gran bandera d’Espanya que Aznar va fer col·locar a la plaça Colón, de Madrid, fa 294 metres quadrats i s’enfila a dalt d’un pal de 50 metres d’alçada. Hi és des del 2001. En temps d’Adolfo Suárez s’havia parlat de prohibir l’ús de la “roja y gualda” en tota casta de manifestacions partidistes, perquè es volia impedir l’apropiació per part de grups o partits del que se suposava que era un símbol compartit per tots els espanyols. Suárez pensava, sobretot, en Fuerza Nueva, Guerrilleros de Cristo Rey i altres formacions poc entusiastes de la democràcia. La mesura també afectaria Alianza Popular, el partit fundat per Manuel Fraga Iribarne i alguns altres representants del règim franquista. (Ens rompíem el cap per treure símbols del franquisme de la via pública mentre els símbols vivents, realitats tangibles d’aquell règim, feien política sense problemes.) Alianza va passar per l’ stéticienne i en sortí batejada com a Partit Popular. Quan aquest partit va guanyar el poder amb José María Aznar de president i Rajoy de ministre d’algunes coses, aquella bandera que Suárez volia de tothom va ser imposada a tothom amb una contundència irrefutable. Com sempre que Aznar invoca el patriotisme, l’erecció de la bandera tenia un rerefons d’impertinència, de provocació: ¿qui és el guapo que s’atreveix a qüestionar, no ja la bandera, sinó l’oportunitat de la seva implantació? Calia ser un “malnacido” per no sumar-se a l’exaltació patriòtica de la bandera.

Ara l’han copiat. Cromàticament no va ser un encert, però els sentiments patriòtics rebutgen consideracions estètiques. Don Pedro Sánchez devia pretendre un cop d’efecte per amortir els possibles danys causats al seu partit pel fet d’haver donat suport a formacions “radicals” i fins i tot sobiranistes. Qui sap si també varen pesar en la seva decisió els ecos de la xiulada a l’himne d’Espanya al Camp Nou. Són coses que creen una gran alarma sense que ningú -dels alarmats, s’entén- faci l’esforç de preguntar-se per què, com aconsellava el futbolista Xavi. Sigui com sigui, el senyor Pedro Sánchez ha decidit embolicar la seva figura en la bandera i, naturalment, la gent del PP ha patit un dolorós sentiment d’usurpació. Aquesta bandera, que simbolitzava fins ara la unió de tots els espanyols, de sobte comença a excloure personal i a reduir el cens de patriotes. El PP ens ve a dir que només hi ha una manera de ser patriotes, que és la seva. Qui, amb dos dits de front, ho discutiria?

D’altra banda, Sánchez probablement s’ha precipitat en hostatjar-se a la bandera espanyola, sobretot si té pensat dirigir algun missatge a l’esquerra de cara al novembre i si creu seriosament que algunes nacionalitats històriques es refien de les seves vaguetats federalistes. En aquestes comunitats, la percepció de la bandera és filtrada per raons de la raó -i no directament per les raons del cor que la raó no entén-. Tant per a bona part de la gent d’aquestes nacionalitats com per a bona part de l’esquerra deu ser escàs l’atractiu d’una bandera que encara no ha estat rehabilitada per la memòria històrica. Sense la feina de la memòria històrica, la bandera no projecta la mateixa ombra per a tothom, i molta de gent se’n sent a la intempèrie.

Però, en fi, és una qüestió, en realitat, molt menor, que la nefasta retòrica teletertuliana treu de lloc, com tot el que toca i xerra. I aquí, a Mallorca, les grans qüestions d’estat -dispensin la broma- solen repercutir-hi en variades formes, en aquest cas en forma de sainet, tot i que en l’origen fou una tragèdia. A Palma Nova, municipi de Calvià, ETA hi va assassinar dos guàrdies civils, Diego Salvà Lezaun i Carlos Sáenz de Tejada García. Era el juliol del 2009. En homenatge a les dues víctimes, s’erigí una bandera espanyola en una rodona, que fou retirada provisionalment al març per avaria del pal. Ara el PP ha perdut el govern de l’Ajuntament de Calvià i a partir d’aquí ha corregut la veu que els socialistes podrien aprofitar l’ocasió per no reposar la bandera. No hi ha cap prova sòlida que justifiqui aquestes suspicàcies, però, ¿des de quan aquesta mena de sentiments, creuats, a més, amb la irritació per una derrota política, es manifesten amb una mica de lògica i d’ordre?