Les tragèdies tenen sons i olors que no s’esborren mai més de la memòria. Els accidents químics, els grans incendis forestals, els accidents múltiples a les carreteres, els incendis urbans amb víctimes carbonitzades, les grans inundacions que ho rebenten tot. A totes aquestes tragèdies hi poso so i olor.
Les torrentades fan soroll de la terra obrint-se quan l’aigua de rius i rieres arrossega amb desbocada força les roques i els grans arbres i aquests ajuden a emportar-se els ponts, els cotxes, les primeres cases. No és la pluja monòtona que incita a l’enyor, és el malèfic antònim.
La vivència d’una riuada és col·lectiva i alhora molt personal perquè sobre cadascuna de les persones ha impactat diferent. Diferent si la incommensurable força de l’aigua t’ha arrossegat, si has engolit l’aigua fangosa de gust d’argila i has pensat que era el final; diferent si qui s’ha emportat l’aigua era una persona per a qui donaries la vida i no pots entendre com la teva pròpia vida ha esdevingut una sort que no volies; diferent si quedes atrapada i sents els crits d’altres atrapats que deixen, amb les hores, de cridar.
Potser no has arribat a empassar-te l’aigua argilosa, però t’impedeix arribar on hi ha criatures que et demanen ajuda i ja no podràs oblidar aquells crits. Potser alguns diran que només s’ha negat la casa, però era l’esforç de tota una vida, el record dels que et feren possible i ja no saps com et trauràs aquella humitat de l’ànima amb la qual has passat les hores fosques al terrat en una ciutat de la qual ja no saps identificar els seus sons i amb l’angoixa de si tornarà a obrir-se la terra. Hi ha sons nous com si fóssim en unes drassanes abandonades i vaixells fantasma xoquessin entre ells; potser algun és aquell cotxe que et feia patir quan el ratllaven i ara ja no t’importa.
A vegades passa que hores després, les façanes cedeixen i els que es creien salvats s’equivocaven. Passades unes hores, voldries aigua, una cosa que sembla que hauria d’abundar, però que no pots portar-te a la gola seca i fangosa. I llavors et trobes enmig d’una ciutat plena d’edificis mig enrunats, on no hi ha cap lloc on es pugui orinar ni defecar i tot i que ho evites tot, l’edifici fa olor d’aigües fecals que s’impregna a les parets, a la roba, a les papil·les olfactives.
Penses que retirar el fang serà fàcil i no entens com en poc temps l’argila ha fet un contrafort davant la porta que no hi ha força humana que la mogui, i el carrer és ple de contenidors, cotxes, taulells, frigorífics, cadires de les terrasses on feies una cervesa amb els amics.
Fa hores que voldries haver vist aquelles llums que pampalluguegen i que ara més que mai necessites que t’ajudin i t’informin, perquè creus que has tingut la mala sort de perdre el dispositiu mòbil, però ningú té informació. Ni ràdio ni telèfon, ni connexió a internet, ni electricitat, i la humitat ara ja pesa adherida a la pell perquè vas ple de fang. En el carrer a més a més d’olor d’aigua fecal cal afegir-hi els olis refregits, els combustibles dièsel.
Els plors per les persones que no van tornar a casa i per l’esglai d’haver perdut la meitat de la vida van configurant un panorama on et sents acompanyat en la tragèdia però sol en l’esforç. Les llums intermitents i les sirenes que esperes potser estan intentant assegurar una presa, potser intenten una connexió provisional per a drenar les clavegueres, potser intenten salvar, encara, alguna vida. Però la desolació i el desemparament és íntim, personal.
Les hores passen, i les olors putrefactes d’alguns animals ofegats empitjoren el teu pensament recurrent, obsessiu, dels que encara no han tornat. La resta de món té molta informació, però els que esteu ensorrats en el fang no la teniu.
En els centres de coordinació d’emergències parlen de trens, autovies i de ponts, de vehicles atrapats i de previsió de noves pluges. De com traslladar responsabilitats d’anada i tornada, però no saben que les úniques botes que tenies s’han perdut i que les vambes estan xopes des de fa moltíssimes hores i se n’està desenganxant la sola. La nevera és ara un contenidor de matèria orgànica en descomposició. Amb tot el cos adolorit i les mans llagades no has aconseguit ni desbrossar un metre de carrer. Perquè cal que les carreteres, encara que quedin lluny de casa, permetin passar maquinària pesant, camions d’aigua i menjar... i torna la foscor i els sons d’una ciutat que s’ha fet irreconeixible.
Hi ha dues condicions per a ser un bon director dels equips d’emergència: la primera és entendre el dolor humà, la segona és mantenir la serenitat. Una tercera, que hauríem de poder donar per segura, és saber utilitzar la tecnologia més avançada disponible i saber enviar els mitjans de què es disposa als llocs més necessaris segons les possibilitats de salvar vides i progressivament millorar les condicions dels que han sobreviscut. Milers de persones que no se senten part d’una societat avançada si els equips de salvament no els ajuden.
En el cas del País Valencià no s’han donat aquestes condicions de direcció de l’emergència. Probablement, els regidors dels 69 municipis afectats fa dies que no dormen i han patit amb els seus veïns, vull pensar que sense càlculs polítics, però no tinc prou informació per a opinar. En el cas del govern valencià, format per aquest pensament polític que es permet qüestionar la ciència meteorològica i que lluny de fer pedagogia i mostrar amb bona gestió i arguments racionals la seva capacitat, prefereix distreure’ns amb una confrontació que podria establir i consolidar un gran precedent en la descentralització federal, però que convertiran en una baralla indigna que les víctimes, encara avui en situació de desemparament públic, no es mereixen.
La solidaritat desinteressada de veïns és important (ens emociona i ens representa) per a la neteja dels racons domèstics i dels carrers, però cal el poder de l’estat (de l'administració pública), ben emprat, per a l’atenció especialitzada i la reconstrucció. Cal el poder del poder, la força contra la força de la riuada per mobilitzar milers de persones i eines adequades. És de miserables desviar energies en els dies immediats, quan encara s’estan rescatant cossos sense vida.
Però la indignació de qui té el cos humit, les mans llagades, les ungles ensangonades i el cor encongit s’ha d’entendre i esmorteir amb els fets. Em permeto demanar una mirada sensible, i alhora advertir que la indignació d’alguns s’ha volgut portar cap a l’antipolítica o cap a mirades interessades de qui no accepta que les forces armades s’hagin de sotmetre a l’autoritat civil que dirigeix l’emergència. Fins i tot persones amb càrrecs importants en les institucions han aplaudit insults i actes d’hostilitat, sense tenir en compte que la indignació que avui hi ha en els carrers de l’Horta Sud, Ribera Alta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel de València també va contra tots els que ocupen responsabilitats en les institucions.
