“Napalm, fill; res del món fa aquesta olor. Estimo l’olor de napalm al matí. Un cop, durant dotze hores vam bombardejar un turó, i quan es va acabar tot hi vaig pujar. No vam trobar ni un cadàver d’aquells xinesos de merda. Quina fortor, la de la gasolina cremada. Aquell turó feia olor de... victòria”.
El personatge del tinent coronel Killroy representa com ningú la brutalitat i alhora la frivolitat de la Guerra del Vietnam a Apocalypse now. Si es permet la caricatura i l’extrapolació, el Madrid polític i judicial fa avui olor de napalm. La batalla és en tots els fronts i l’objectiu no és altre que acabar amb un govern que se sustenta en una majoria atomitzada i fràgil. Una majoria tan heterogènia que el govern haurà de picar pedra per aprovar els pressupostos.
L’ofensiva contra Pedro Sánchez va per terra, mar i aire. La victòria de Feijóo a Galícia li ha donat ales i l’anomenat cas Koldo és un regal impagable per a una oposició voraç que l’ha convertit en un bombardeig continu des del Parlament i els mitjans. El regal té pinta de cas de corrupció i tràfic d’influències durant la pandèmia a pocs metres –si no des del mateix despatx– de l’aleshores ministre de Transports, José Luis Ábalos, i és dels que es recorden tota la vida. Al ja de per si potent poder destructiu de la corrupció respecte de la confiança dels ciutadans s’hi afegeix l’efecte amplificador pel perfil d’Ábalos i Koldo García. Perfils vistosos a l’estil de marisqueria i bitllets de 500 euros.
El PP, que ha apujat el nivell dels bombardejos acusant Sánchez en seu parlamentària de formar part de l’entramat corrupte sense aportar proves, ha demostrat que va a totes per torpedinar la legislatura. Però haurà d’anar amb compte. Convé recordar la conjuntura en què es van produir els excessos, que no era altra que la pitjor pandèmia en segles. Que s’aixequessin les barreres de control de la contractació va ser una bona idea, imprescindible per mobilitzar la recerca de material sanitari quan la UE encara no s’havia posat en marxa conjuntament i el campi qui pugui era la norma. La qüestió és que els controls del bon ús del diner públic si no es fan ex ante s’han de fer posteriorment. El que no pot passar és que no es facin.
La interlocutòria del jutge Ismael Moreno ressegueix contractes de mascaretes a Ports de l’Estat, Adif, el ministeri de l’Interior i els serveis de salut de les Balears i de les Canàries. Però també contactes i viatges dels implicats a Angola i Veneçuela. De fet, la trama on apareix l’exassessor d’Ábalos al ministeri de Transports parla d’un “superjefe” encara no identificat.
La dreta, amb passió per la dinamita, té entre mans un regal amb una ona expansiva que és avui incalculable.
La determinació judicial
A aquest ambient polític de batalla contra el govern s’hi ha afegit un actor del pes del Tribunal Suprem, que converteix la situació en una guerra de les terminacions de l’Estat profund contra l’executiu socialista, que les forces de l’statu quo consideren il·legítim i, per tant, un objectiu a abatre. Sense descans.
El TS ha decidit combatre la voluntat de la majoria política perquè no perdona els indults ni tolera que l’amnistia passi pàgina i traslladi a la política el que hauria de ser un conflicte polític. La interlocutòria del Suprem contra el president Puigdemont i el diputat Wagensberg és fruit de la reactivació d’una causa adormida durant quatre anys, qualificada ara de terrorisme i no de desordres públics, i en contra de l’opinió de la Fiscalia de l’Audiència Nacional i del TS. Tampoc la justícia suïssa compra la idea terrorista.
L’adaptació judicial en resposta als fets polítics, la reacció pura i dura, és un símptoma de la baixa qualitat d’una democràcia que encara es pot afeblir més en el futur. Si protestar es converteix en un acte de terrorisme, ¿ho haurà de ser també per a pagesos, estudiants o ecologistes? Mal senyal per a una democràcia que aspira a no ser comparada amb Hongria o Polònia.
La judicatura està en una carrera contra rellotge que la portarà al mur europeu, al Tribunal Europeu de Drets Humans, que pot carregar-se la sentència del Procés. Apujant l’aposta, el TS només demostra la intoxicació ideològica, que deriva en incapacitat de centrar-se en l’administració de justícia al marge de la ideologia.
L’ambient polític i judicial és el d’un intent sostingut d’un cop de l’Estat contra el govern. Ja saben, fa olor de napalm.
