Com ha guanyat Olaf Scholz a Alemanya
Olaf Scholz i els socialdemòcrates van guanyar les eleccions federals d’Alemanya amb el 25,7% dels vots, amb un marge estret respecte a la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de la cancellera sortint Angela Merkel i al seu partit germà bavarès, la Unió Social Cristiana (CSU), que van obtenir el 24,1% dels sufragis.
Ha sigut una victòria sorprenent per a un partit al qual les enquestes donaven un 14-15% d'intenció de vot fa només quatre mesos, quan Scholz va proclamar la seva intenció de convertir-se en el nou canceller alemany. En aquell moment, el seu anunci sonava força atrevit, fins i tot fantasiós, tenint en compte que a l'SPD se'l veia com un partit irreparablement abonyegat i disminuït. Durant anys, el partit havia patit una hemorràgia creixent de vots entre la seva base tradicional de classe treballadora i classe mitjana. Ara, algunes d’aquestes pèrdues s’han revertit.
Però, ¿com va aconseguir Scholz donar aquesta sorpresa electoral? Els nítids eslògans de campanya de l’SPD ens en donen pistes: "Soziale Politik für Dich" ("Una política social per a tu") i "Respekt für Dich" ("Respecte per a tu"). Dels debats en línia que el partit va organitzar al voltant del seu programa electoral en va emergir, com a missatge general, que Scholz té un "pla de futur" i que sap com recuperar els vots que havien anat als populistes. El partit se centrarà en "el respecte", "la dignitat", "el futur" i "una Europa sobirana". No és el partit dels que "creuen que són millors".
Entre les fonts d’inspiració del programa de l'SPD hi ha el filòsof Michael Sandel, de la Universitat Harvard. A La tirania del mèrit, el seu recent bestseller, Sandel defensa que l’educació s’ha convertit en la principal font de divisió de la societat. És cert que l'educació va ser una de les prioritats progressistes i que formava part de l'ADN de qualsevol partit socialdemòcrata. La idea era que, si treballes molt i t'eduques, podràs pujar de nivell en l'escala social. Però, com afirma Sandel, la meritocràcia té un costat fosc, perquè els guanyadors tendeixen a menystenir els que no aconsegueixen la mateixa mobilitat ascendent.
No hi fa res que els guanyadors deguin el seu èxit principalment a la sort: un sistema explícitament meritocràtic els permet dir que mereixen els seus guanys, perquè són de la seva pròpia creació. I també porta a la conclusió que els menys benestants es mereixen la seva posició, com si no haguessin estat prou persistents. Segons Sandel, la meritocràcia –i les actituds que inculca– ha convertit l’elit en un club arrogant, i a molts altres els ha privat de la seva dignitat.
La narrativa meritocràtica que Sandel critica ignora el fet que no tothom té les mateixes oportunitats de "guanyar". A Alemanya, dels estudiants provinents de famílies sense titulats universitaris, només un 15% completen un grau, en comparació amb el 63% dels estudiants de famílies amb més formació. És una de les raons que mantenen Alemanya per darrere de la majoria de països de l'OCDE en termes de mobilitat social.
La campanya de Scholz va tenir èxit perquè va reconèixer que les idees de Sandel s'adequaven de manera gairebé perfecta a Alemanya. L'SPD va recuperar els vots del seu electorat tradicional, on molts s'havien sentit traïts i havien recorregut al partit d'esquerres Die Linke. A causa, almenys en part, de l’hàbil comunicació de Scholz, la quota de vot de Die Linke es va reduir un 50% respecte al seu nivell del 2017.
De manera encara més sorprenent, potser, els socialdemòcrates semblen haver sostret vots a l’extrema dreta d'Alternativa per a Alemanya (AfD). De fet, l’SPD és ara el partit més fort de tots els lands alemanys de l'est, excepte Saxònia i Turíngia, on domina l’AfD. Pel que sembla, la campanya de "respecte" de l'SPD va atraure els alemanys que han sentit que perdien dignitat en els anys transcorreguts des de la caiguda del comunisme i la reunificació.
L’SPD també sembla haver recuperat vots que havien anat a parar al centredreta de la CDU-CSU. En eleccions recents, molts votants de l'SPD l'havien abandonat per donar suport a Merkel, que representava el centre segur i estable de la política alemanya. Però ara que Scholz lidera l'SPD, la seva antiga casa política torna a semblar-los acceptablement moderada.
Finalment, l'SPD també pot haver obtingut alguns vots dels Verds, un partit que cada vegada representava més la posició socialdemòcrata.
La campanya de dignitat de Scholz ha donat un resultat fascinant. Ara la qüestió és, per descomptat, com es traduirà l’agenda del recuperat SPD en un nou govern i després en noves polítiques públiques.
Copyright Project Syndicate