Okupes, ocupes i delinqüents
El dron de García Albiol amb càmera tèrmica és un pas cap a un distòpic estat policial. I, per desgràcia -tal com està tot-, no farà altra cosa que reforçar electoralment l’alcalde de Badalona. Així ho apunten les recents manifestacions de Sant Joan Despí, que han obligat els Mossos a desallotjar naus i entitats bancàries. L’antic okupa -amb tota la seva càrrega alternativa i llibertària- està deixant pas a un desideologitzat ocupa cada cop més associat amb màfies, robatoris i plantacions de marihuana. L’antiga tolerància progre, encara incrustada en la llei, està sent substituïda per una ira popular que acabarà premiant el rearmament repressiu. La percepció policial, i del carrer, és que ocupar surt massa barat, i que només endurint-ne el cost es combatrà un fenomen que amenaça el dret a la propietat de les minvants i empobrides classes mitjanes. L’ okupa o squatter lluitava i lluita contra l’especulació, però els ocupes com els que aquests dies rebenten portes a Salou, especulen amb els forats legals: en fan un negoci d’espavilats sense escrúpols. I a l’esquerra li toca preguntar-se si la tolerància davant qui se salta la llei per nobles motivacions polítiques no acaba sempre obrint la porta al delinqüent pur i dur.
El fenomen emergeix del xoc entre dos drets reconeguts en moltes Constitucions: el dret a a la propietat i el dret a l’habitatge. ¿I com tenim aquí el dret a un habitatge digne? Ho podríem preguntar als supervivents de l’incendi de divendres a la Barceloneta. O als milions de joves -gens marginals- atrapats a casa els pares davant la insalvable distància entre el que guanyen i el cost dels pisos. ¿Pot prevaler el dret a la propietat sobre el dret a l’habitatge en una societat civilitzada? ¿És civilitzada una societat on unes famílies han de sobreviure en infrahabitatges mentre d’altres disposen de dues, o més, luxoses residències?
El dret a posseir, quan no té límits i els béns són finits, esdevé sempre dret a desposseir. Un dret salvatge, un dret que genera violència perquè és violència en ell mateix. I les seves primeres víctimes no acostumen a ser mai els que tenen més, sinó els que no tenen prou per defensar el poc més que tenen. La paradoxa de ser lax en la defensa policial i legal de la propietat privada és que volent protegir el feble s’acaba avalant la llei del més violent. L’esquerra es dispara un tret al peu quan no fa que siguin les lleis, sinó els que se les salten els que limiten el dret a la propietat. Perquè la frontera entre saltar-se-la per ideals, per misèria o per delinqüència ningú la pot dirimir.
Els ocupes no es combaten amb drons. Això només serveix per tenir-los a ratlla al preu d’una greu retallada general de llibertats. Es combaten fent avançar el dret a l’habitatge i retrocedir el dret a la propietat. Com? Amb una fiscalitat que faci massa car tenir molts més metres quadrats dels que es necessiten. Una fiscalitat una mica okupa. Només un govern que garanteix el dret a un habitatge decent pot defensar la propietat privada sense fer la societat més injusta i desigual.
