Només faltava aquesta. La mare de Rubiales, el president suspès de la Reial Federació Espanyola de Futbol, s'ha tancat aquest matí en una església de Motril (Granada) i s'ha declarat en vaga de fam. La senyora, que es diu Ángeles, assegura que “mantindrà la protesta fins que es trobi una solució a la cacera inhumana i sagnant" contra el seu fill "per una cosa que no es mereix”.
Rubiales em sembla un senyor dels vuitanta, en el pitjor sentit. De tot el que ha comès, el que em sembla més defenestrable és l’agafada de carn d’olla pròpia, a l’estil del personatge de Pompeia, el senyor Vetti, que es pesa el membre viril amb unes balances per dir: “Aquí em teniu”. En una final femenina, rebregar-se el penis, en senyal de masclesitat, em sembla penós. Què s’havia pres?
Del petó en podríem parlar. En una final, una abraçada s’entén, un petó a la galta s’entén, a la boca no s’entén. Però no diria que sigui una agressió sexual. Ho seria en un despatx a les vuit del matí a soles. Una altra cosa és que un senyor es cregui tan inefable que sense preguntar faci un petó a la boca a una jugadora, sense ni sospitar que, pureta com és, fa fàstic, ostres, fa fàstic.
Ara bé, la vaga de fam de la senyora no em sembla una vaga de fam. Una vaga de fam de dos o tres dies, d’una setmana, a l’estil de la que va fer la Mia Farrow per Darfur, em sembla una dieta detox amb coartada. Sobretot, no ens enganyem, si és a començaments de setembre. Només espero que la senyora, allà a l’església, quan el capellà digui “Donem-nos la pau”, no s’abraoni damunt del feligrès del cantó i li estampi un petó amb llengua. Que potser els ve de família, això de l’histrionisme i l’efusió.
