Ofenses

L’episodi del gag de la Mare de Déu del Rocío a TV3 ha marcat nous rècords d’oportunisme electoral, fariseisme, victimisme, violència de paraula, acoquinament i confusió generalitzada de la gimnàstica amb la magnèsia.

La realitat és més senzilla. Aquí el que s’està discutint són dos principis: qui pot decidir què és una ofensa i qui pot ofendre. I la resposta és clara: la capacitat de decidir què és una ofensa la té qui disposa dels altaveus més grans, i la capacitat d’ofendre correspon a la majoria. La minoria, pobra d’ella que ofengui ningú.

En un ja llunyà 1988, TVE va emetre un gag de Gurruchaga i Els Joglars en què van rebre d’un sol cop el Barça, Jordi Pujol, el català i la Moreneta. Hores més tard, un editorial d’El País titulat “Ironia, sarcasme i beateria” opinava que “un dels trets característics de les democràcies consolidades i les societats madures és la tolerància amb les expressions alienes, per rares o inadequades que a un li puguin semblar”.

I, després, hi ha la qüestió de l’ofensa als sentiments religiosos. Personalment, com a cristià m’ofèn veure cada Setmana Santa l’espectacle dels legionaris espitregats, vessant masculinitat casernària, desfilant amb un santcrist mentre profereixen visques a la mort. M’ofèn que l’estat on pago els impostos organitzi aquest segrest, romanent del nacionalcatolicisme franquista i de l’esperit de l’Espanya de Contrareforma.

Sí, cal anar amb compte amb els símbols que els altres estimen, però a un cristià adult també cal convidar-lo a anar al fons dels símbols, i a entendre que a la seva fe la insulta bastant més l’exclusió social, l’odi al diferent o fer servir el nom de Déu (o de la Mare de Déu) en va, que no pas un gag televisiu. I si aquest cristià continua tan dolgut, que recordi que al parenostre mateix hi trobarà la veritat: “I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”.