“Odio ser musulmà, estic orgullós de ser musulmà”

La història que ara els relataré no es va produir exactament en els termes que descric, però podria haver-ho fet. Un noi de 17 anys em va dir: “Odio ser musulmà, estic orgullós de ser musulmà”. Així, sense solució de continuïtat. A mi em va fer la sensació que s’havia espantat quan va parlar d’odi i que ho va intentar arreglar de seguida parlant d’orgull. Li vaig proposar que en parléssim amb més calma. Ho vam poder fer i em vaig adonar que relacionava l’orgull amb tota una sèrie de vivències, algunes d’humiliants, que havia sabut afrontar. La majoria tenien a veure amb la seva capacitat i la de la seva família de viure en un país que “odia els moros” i d’haver-ne sortit benparats. Lligat a aquest orgull, mostrava també la seva determinació a seguir estudiant. L’odi, en canvi, el relacionava amb el patiment que li provocava adonar-se de la seva diferència. Feia el dejuni durant el Ramadà i ho dissimulava davant dels seus amics. Sentia tristesa quan s’adonava que no li agradava sortir al carrer amb la seva mare, que anava abillada amb el hijab, i sentia molta ràbia quan algunes de les conductes del pare -un assidu de la mesquita del poble- li semblaven clarament masclistes.

En un moment de la nostra conversa li vaig dir, amb un to que jugava a ser una afirmació i una pregunta a la vegada, que ell era europeu. Ja no podré oblidar mai més la seva mirada. Era la d’algú que m’escodrinyava per assegurar-se que no estava parlant amb un boig. “Europeu, jo? Amb aquesta pell?”, es va limitar a respondre, finalment.

Aquesta mena de converses, gens contaminades amb teories abstractes, són les que millor m’informen de la situació real d’alguns fills de la immigració musulmana. Tenen dificultats serioses per sentir-se europeus perquè viuen en la seva pròpia pell el preu de l’exclusió. Una exclusió estructural. Grans, petites, diàries experiències i mirades inferioritzants que els van confinant en un estrat social inferior. D’aquest tipus d’experiències em parlava el noi quan volia explicar-me el motiu del seu orgull, que no era cap altre que la seva capacitat de resistència. En canvi, quan parlava de l’odi a ser musulmà, les seves vivències estaven més lligades al fet de practicar una religió empobrida, ritualista, fiscalitzadora i masclista.

Molts estudiosos d’aquesta religió ens diuen que l’islam ha de pujar al tren dels principis seculars en què es basa el món modern si realment es vol avançar i derrotar el fanatisme. Es refereixen, entre moltes altres coses, a la igualtat de drets entre els homes i les dones. Que a les mesquites, per exemple, hi puguin anar tant els pares com les mares d’aquests nois i en les mateixes condicions. Es refereixen també a la possibilitat de pensar-se com a ateus, agnòstics o escèptics.

Esperar que aquests principis seculars s’abracin en gran part dels països amb una població majoritàriament musulmana és, en aquests moments, impossible. Les dictadures, ho sabem bé, no han promogut ni promouran mai una religió més oberta que el mateix règim que les sustenta.

D’altra banda, una de les pitjors conseqüències de l’auge del salafisme és la influència que està tenint sobre gent musulmana que no és salafista, en absolut, però que de manera més o menys conscient s’està deixant arrossegar per un corrent extremadament conservador. Així, ara, aquí i al Marroc i en molts altres indrets, veiem dones més tapades, homes que tenen el front marcat per una zabiba (marca fosca que es produeix de tant friccionar el front amb l’estoreta de les pregàries) i joves que han d’optar entre ser més autèntics encara o haver d’afrontar un trencament familiar dolorós.

És aquí, a Europa, on hem de promoure aquest islam que abraci els principis seculars, que, segurament, toparia amb tres grans adversaris. El primer és el mateix islam ideològic que odia les llibertats individuals pròpies de la democràcia; el segon prové de les idees ultradretanes i islamòfobes, i el tercer, del diferencialisme o el relativisme cultural en què està instal·lada una part de l’esquerra política que, a la vegada que es mostra bel·ligerant amb el nacionalcatolicisme, es deixa entabanar per una part d’això que anomenem comunitat musulmana, i redueix la identitat múltiple de molta gent a una de musulmana, practicant, ritualista i dogmàtica.

Hem d’estar units contra el terror, sense dubte. Però sisplau, que no ens segrestin cap debat.

Sobre l’atemptat sofert a casa nostra, només puc dir que encara no trobo les paraules adequades per parlar-ne.