Fa uns anys, el delicte d'odi, i la noció mateixa d'odi, es van convertir de cop i volta en elements clau de la política espanyola. També de la catalana. Qui els va posar al centre dels enfrontaments polítics va ser Ciutadans (Vox encara no existia, o tot just començava) i tot seguit s'hi va afegir el PP, que durant un temps va haver d'anar a rebuf de l'empenta i el furor patriòtic d'Albert Rivera, Inés Arrimadas i companyia. I naturalment, la premsa madrilenya que cada dia surt a salvar Espanya dels seus enemics, i la magistratura convertida en salvaguarda de la unitat eviterna de la nació espanyola, s'hi van apuntar amb entusiasme. Un llaç groc podia ser delicte d'odi. Una pintada o un nas de pallasso podia ser delicte d'odi. Un mem a les xarxes socials podia ser delicte d'odi. Tot això era possible gràcies a la llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa, aprovada pel PP el 2015 i que avui dia continua sense haver estat derogada, a pesar que aquesta és una de les promeses més subratllades amb què Pedro Sánchez i el PSOE van arribar al govern. La llei mordassa va fer possible la tergiversació del delicte d'odi: de ser una figura legal pensada per protegir col·lectius i persones especialment exposades a la violència d'altres (migrants, LGTBI, dones) es va passar a utilitzar per presentar com a víctimes subjectes tan desprotegits com els cossos i forces de seguretat, o la unitat mateixa d'Espanya. Per als qui ho vam veure, serà difícil d'oblidar la desfilada, al judici del Procés, d'agents de policia protegits per l'anonimat, recitant de forma quasi mecànica un mateix missatge: que durant el 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017 havien sentit en la seva pell por i odi (per part dels catalans que ells mateixos havien inflat a garrotades) com mai en la seva vida. Era un missatge tan memoritzat que algun dels fiscals –els mateixos que ara es rebel·len a aplicar la llei d'amnistia, dins el context d'esfondrament del poder judicial que contemplen en temps real– arribava a recitar-lo en veu baixa quan algun dels agents s'encallava, com si els fiscals fossin apuntadors d'una mala obra de teatre.
Han passat alguns anys i ara no és tan freqüent sentir l'acusació de delicte d'odi com a tal, però sí les invocacions a l'odi com a argument per al que convingui. Fa una mandra sideral esmentar-la, però la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, n'ha donat una mostra especialment alarmant a l'afirmar que les eleccions catalanes estan comprades, i que els diners que se'n van a Catalunya (seria més exacte dir que tornen) es malbaraten en “ambaixades de països que no han existit mai, que ens odien a tots i que, això sí, ens demanaran més diners”. Dir d'algú que t'odia és la passa prèvia per justificar qualsevol actuació contra aquell que dius que t'odia. Un exemple, aquest sí de manual, de deshumanització de l'adversari. Ens hem avesat a sentir literalment qualsevol cosa de certs personatges i de la dreta ultranacionalista, però hi ha un punt que ja entra dins la incitació a la violència.
