La “missió” d'europarlamentaris que varen desfilar per Catalunya el passat mes de desembre, convidats pel PP i Ciutadans, per informar (desinformar, de fet) sobre l'escola catalana i el seu model lingüístic, és, a pesar de la seva niciesa i futilitat, prou significativa. Mostra bé quina és, i continuarà sent, l'actitud del nacionalisme espanyol cap a la diversitat lingüística. Continuarà cercant la crispació i la fractura social a expenses de qüestions sensibles, com l'ensenyament públic i l'ús de la llengua catalana. L'objectiu és tensar la societat fins que, si és possible, s'acabin produint episodis de confrontació entre particulars; i si no hi són, es procedeix a fabular-los. Així es justifica el recurs a mesures de força (hi ha qui segueix pensant en un 155 permanent) i s'alimenta el discurs de l'odi.
Justament això, discurs i comportaments d'odi, és el que afirmen haver vist els europarlamentaris en qüestió a Catalunya contra les famílies que demanen ensenyament en castellà. Per veure-hi, hi han vist també xenofòbia, citant les paraules d'un jutge de provada imparcialitat, José María Barrientos, president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), d'on va sortir la sentència del 25% de castellà obligatori a les aules, que l'informe lamenta que no es compleix. També parla de suposades “intimidacions contra nens i pares”. Els catalans castellanoparlants, en definitiva, pateixen, d'acord amb aquest informe, un malson de persecució i assetjament. Hem sentit aquest relat un munt de vegades, i sens dubte el tornarem a sentir moltes vegades més.
Tanmateix, la cosa perd consistència quan ens fixem en la composició i les motivacions de la missió i ens adonem –una vegada més, també– que es tracta d'una pantomima feta expressament per desacreditar l'escola catalana i la immersió lingüística, amb conclusions que serveixen més per al consum intern del nacionalisme espanyol que per presentar-les a l'Eurocambra. Els europarlamentaris que es van desplaçar a Catalunya –en teniu la relació a l'article de Gerard Fageda en aquest diari– es poden dividir entre l'extrema dreta, la dreta extrema i la dreta encara més extrema. La principal amfitriona era Dolors Montserrat, en col·laboració amb la mallorquina Rosa Estaràs, dos personatges tan obscurs com avesats a la impostura ideològica i el parasitisme institucional. Una altra de les promotores de la comparsa, Maite Pagazaurtundúa, de Ciutadans, celebra haver arribat per fi a dur a terme aquesta missió, que segons ella ha costat “anys de feina”. Doncs amb això està tot dit. Anys de feina per tornar a fer el que fan sempre: invertir els papers per intentar presentar la víctima com a agressor, i viceversa. Ens recorden que l'odi (aquest sí, xenòfob i supremacista) del nacionalisme espanyol contra la llengua catalana no tindrà mai repòs. I que les extremes dretes seran un dels primers motius de preocupació, o tal vegada el primer, que tindrem els ciutadans de la Unió Europea després de les eleccions del pròxim mes de juny.
