"Odi al futbol modern"
De petit m’encantava anar al camp del poble per veure jugar el Torrefarrera. T’identificaves tant amb el club que passaves per alt les pilotades llargues i que en pocs partits s’aconseguís fer més de tres passades arran de gespa. Era el teu equip. De Primera Regional, però el teu equip. Fins que hi va haver un moment que vaig deixar d’anar-hi. No només vaig ser jo qui va consumar la traïció. Els camps es van buidar. I tampoc va passar només a Torrefarrera. El procés de desertització de les grades va repetir-se en la gran majoria de camps d’arreu del país. Motius? Molts. Com sempre, mai hi ha una sola raó per explicar les coses, però la irrupció del futbol de pagament hi va tenir un gran pes. A casa tenies tot el que volies. A qualsevol hora tenies futbol d’elit. Còmodament des del sofà controlaves tot el que passava arreu del planeta futbolístic. Per què passar fred en un camp boirós ple de fang en què la pilota passa més estona volant pel cel que acariciant la gespa? Entre tots vam ferir de mort el futbol modest.
Però no el vam matar. Petites Gàl·lies van sobreviure, van anar apareixent petits bastions de resistència. El cas de l’Unionistas de Salamanca és un dels més paradigmàtics, un club que es defineix com a popular i fa seva la proclama "odi al futbol modern". Un retorn als orígens. Al futbol que va començar a llanguir als anys 90. Durant aquests anys, en moltes ciutats espanyoles hi ha hagut clubs que han nascut per contraposició al model de gestió dels històrics, entesos com una empresa i allunyats cada cop més dels aficionats. Altres han retornat a l’essència. En aquests equips la gent no busca resultats, sinó identificar-se amb una idea. Formar part d’una cosa que te la pots fer teva.
A Catalunya la resistència també ha existit, tot i que la força del Barça ho engoleix gairebé tot. Diumenge uns 200 aficionats del CE Europa van fer prop de 500 quilòmetres per veure guanyar el seu equip al camp del Numància, a la Segona RFEF. Al Nou Sardenya cada diumenge al migdia el futbol torna a bategar amb força. I segurament que la majoria dels que hi van no ho fan atrets pel futbol. És una altra militància. El club gracienc és un dels exemples d’entitat que han sabut construir un relat, declarant-se oficialment antifeixista, antimasclista, antihomòfob, antiracista i antibullying. És el club del barri, que ha aconseguit que la gent s’identifiqui amb una altra manera de viure i sentir el futbol. És l’odi al futbol modern, tornar allà on ho vam deixar fa 30 anys.
