Odi contra diferents

Fa uns anys, la noció d'odi es va fer central en el debat públic. Com a figura jurídico-penal, va passar de ser un delicte pensat per protegir minories vulnerables a ser reciclat com a arma llancívola en defensa de la sempre amenaçada unitat d'Espanya, aquesta que s'expressa amb banderes als balcons (o a les aules) i amb crits orangutanescos. De cop i volta, tothom que no acabava d'emocionar-se amb Españita i tot allò que la representava era sospitós d'incórrer en un delicte d'odi contra aquells que sí que vibren davant d'una bota de vi, un uniforme de legionari o un toro de lídia. L'odi, i la discussió sobre l'odi, va ser, de fet, una de les aportacions més reconeixibles que va fer a la política l'ara refundat (ehem) Ciutadans, en els anys que va gaudir de bonança i influència. Es tractava d'una intoxicació, una més, pensada sobretot per combatre el procés independentista, però que també va ser útil per redreçar altres mentalitats patriòticament díscoles. Va ser com a acusats de delictes d'odi, per exemple, que els joves d'Altsasu van viure un calvari de difamació i injustícia que els va dur a presó (quan ja estaven tancats, Albert Rivera va anar al poble a fer-hi un acte per mirar d'encendre els ànims). I va ser també com a sospitosos d'haver comès delictes d'odi durant les hores lectives que un grup de docents de l'IES El Palau van veure els seus noms i fotos publicats al diari El Mundo, altra vegada per cortesia d'Albert Rivera. Fa gràcia, ara, sentir la flamant portaveu política de Ciutadans, la mallorquina Patricia Guasp, exclamar-se contra “la dreta il·liberal” que campa per Espanya, quan la formació en què ella milita s'ajusta tan exactament a aquesta etiqueta.

Els Ciutadans de Rivera i Arrimadas no van fer tots sols aquesta tasca de degradació de l'escenari polític: al contrari, no haurien pogut dur-la a terme sense l'acompanyament i el reforç del PP i del potent entorn mediàtic de la dreta nacionalista espanyola. És el mateix patró que s'ha repetit després amb Vox, i que ja fa anys que es manté. Ara hem arribat a aquest episodi del protocol antiavortista de Castella i Lleó, i la primera victòria que aconsegueix l'extrema dreta és que ens posem les mans al cap com si fos una novetat que no podíem veure a venir. No hauríem de fer tants d'escarafalls ni manifestar tanta sorpresa, perquè el discurs contra les dones, contra el món LGTBI, contra la diversitat lingüística, negacionista de canvis climàtics i de pandèmies, fa anys (molts) que està incrustat al centre del debat públic, a Espanya i també a Catalunya. En podem dir odi contra el diferent, odi contra tot allò que posa en qüestió un determinat sistema de valors (aproximadament, el que va quedar fixat amb el tardofranquisme i la Transició, amb successives capes de maquillatge de modernor), tan assumit que ni tan sols es feia notar com un problema. Quantes vegades no hem llegit o sentit que a Espanya, a diferència de tants altres països europeus, no hi havia extrema dreta. Doncs quina sort.