Octubres catalans

Aquest diumenge ha fet noranta anys del 6 d'Octubre de 1934, data de la proclamació de l'Estat Català (de la República Federal Espanyola) per part del president Companys. Aquesta proclamació va ser la resposta del Govern català a la crispació acumulada durant els mesos anteriors: a l'abril, el Tribunal de Garanties Constitucionals havia anul·lat la llei de contractes de conreu que havia aprovat el Parlament, en el que suposava una laminació en tota regla de l'autogovern català. Quasi mig any més tard, el nomenament de quatre ministres de la dreta catòlica i pronazi de la CEDA de Gil-Robles dins el govern del Partit Radical del populista Lerroux va donar peu a la vaga general revolucionària del 4 d'octubre, a la qual va donar suport la Generalitat de Catalunya. L'entrada de la dreta amb simpaties feixistes de la CEDA al govern de la República representava un desafiament definitiu a l'autogovern català i al programa de reformes socials del govern presidit per Companys; va ser en aquest context que el president va sortir al balcó de la plaça de la República (ara plaça Sant Jaume) a proclamar l'Estat Català, que vol dir l'assumpció de totes les prerrogatives de govern. Textualment, Companys va dir: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola”. Això va comportar la declaració de l'estat de guerra i la sufocació militar de la revolta (comandada pel general Batet), amb 74 morts i més de 200 ferits a tot Catalunya, i l'empresonament i condemna a trenta anys de presó de Lluís Companys i el seu govern, que serien amnistiats amb la victòria del Front Popular d'esquerres a les eleccions del 16 febrer de 1936. També va suposar la suspensió de l'autonomia catalana, la derogació de l'Estatut de 1932 i el tancament de la Generalitat. L'1 de març de 1936, el president Companys, amnistiat i acabat de sortir de la presó, torna a Barcelona entre multituds, puja novament al balcó de la Generalitat i diu allò: “tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer”. El 18 de juliol, amb l'aixecament militar i feixista, esclata la Guerra Civil.

Seixanta-cinc anys abans, el 6 d'octubre de 1869, es va produir el Foc de la Bisbal, una revolta de catalans federalistes, liderada pel revolucionari Pere Caimó, que va formar part del Sexenni Democràtic que va dur a la proclamació de la Primera República Espanyola, de poc més d'un any i mig de durada. L'Estat Català de Companys va durar menys d'un dia, entre les vuit del vespre del 6 i primeres hores de la tarda del 7 d'octubre, i els historiadors de la dreta nacionalista espanyola encara l'utilitzen com a justificació del cop d'estat del 18 de juliol. Vuitanta-tres anys i quatre dies més tard, el president Puigdemont va declarar la independència de Catalunya (dijous en farà set anys) i acte seguit la va suspendre per obrir un diàleg amb el govern espanyol del president Rajoy. Hi ha consens a dir que va durar uns nou segons.