Occident: un segle de decadència?

Fa exactament un segle, la tardor del 1923, el segon volum de La decadència d'Occident d'Oswald Spengler (1880-1936) era l'assaig més llegit a Europa, no només a Alemanya. Fins la Segona Guerra Mundial, la influència de l'obra fou enorme. La pregunta que planava sobre els dos gruixuts volums del llibre (el primer data del 1918) era: ¿com pot ser que tot hagi acabat tan malament? Aquest tot incloïa la Gran Guerra, però també altres coses. La resposta? Occident ha entrat en una fase de decadència, en una fi de cicle, i no es resoldrà de cop i volta en forma de ruptura. El que la caracteritza és l'erosió lenta, el desgast. Contemplada exactament al cap d'un segle, la predicció ens pot semblar exagerada en molts aspectes. En altres, tanmateix, alberga una part important de raó. "El joc d'aliances en el conflicte al Pròxim Orient i a Ucraïna reforça l'eix Moscou-Pequín-Teheran, enfrontat amb Occident", subtitulava l'ARA l'article de Ricard G. Samaranch de fa uns dies. Aquesta confluència antioccidental existeix en diferents expressions i modalitats des de fa molts anys, tot i que des d'Europa i els Estats Units sempre havia estat percebuda més com una molèstia que no pas com una amenaça real. Pel que fa a l'equilibri de forces, les coses han canviat radicalment. L'Àfrica ara està en mans de russos i xinesos. Dels francesos, per exemple, ja no en volen saber res. 

El fragment que reprodueixo a continuació és gairebé al final del segon volum de La decadència d'Occident, al capítol cinquè. "La història tracta de la vida i sempre de la vida, de la raça, del triomf de la voluntat de poder; però no tracta de veritats, d'invencions o de diners. La història universal és el tribunal del món: ha donat sempre la raó a la vida més forta, més plena, més segura d'ella mateixa; ha atorgat sempre a aquesta vida el dret a l'existència sense importar-li que fos just. Sempre ha sacrificat la veritat i la justícia al poder, a la raça, i sempre ha condemnat a mort aquells homes i pobles per a qui la veritat era més important que l'acció, i la justícia més essencial que la força". Aquí la veritat o la justícia es contraposen a la força i l'acció. Encara que la retòrica pugui confondre, cal dir que Spengler es va desenganyar dels nazis molt aviat. Goebbels el va pressionar tant com va poder perquè els fes costat i, si no hagués estat per la seva mort prematura l'any 1936, segurament hauria tingut problemes. Quan Aleksandr Duguin, l'ideòleg de Putin, dibuixa un Occident decadent –l'"imperi rival", en diu– i el contraposa a una Euràsia emergent on els gais no es poden casar, les dones estan millor a casa i l'ordre coercitiu sempre és preferible a les llibertats individuals, està donant-li la raó a Spengler. I quan parla del "món rus" com una realitat gairebé mística, més enllà de la seva lògica ultranacionalista, està pensant, com Spengler, en la raça i el triomf de la voluntat de poder. I què és la veritat? La veritat són els fets consumats. Res més. Des de les metàfores de gats de Deng Xiaoping fins al pragmatisme sense escrúpols de Xi Jinping, tu pots ser a la vegada un règim comunista ortodox i l'exemple de capitalisme salvatge més brutal que han vist els temps. Sense saber-ho, són cínicament spenglerians: si es tornen a llegir la citació d'abans, ho veuran amb claredat. 

Quan Oswald Spengler va publicar fa tot just cent anys la segona part de La decadència d'Occident no pretenia prescriure, sinó descriure, tal com va remarcar Peter Sloterdijk. És a dir: no estava recomanant que la veritat o la justícia quedessin en un segon pla, sinó que preveia que això acabaria passant. I ha acabat passant, sens dubte... ¿Estem presenciant, doncs, la fi d'un cicle de decadència que ha durat un segle? No ho sé. Del que no tinc cap dubte, en canvi, és que l'eix Rússia-Xina-Iran al qual es feia referència abans ho veu exactament així. Ha arribat l'hora de substituir l'"imperi rival", com diu Duguin, de recordar-li amb fets tangibles que és una realitat crepuscular. L'atac a Israel resulta impensable sense el suport de l'Iran, de la mateixa manera que l'entronització de colpistes a l'Àfrica no seria possible sense l'ajut de Rússia. Com acabarà, això? Com diu Spengler, la història tracta de la vida. Però el que mou la vida de la gent és la recerca de la felicitat. Qui prefereix una impersonal barriada xinesa de nova creació amb gratacels de trenta pisos a un carrer qualsevol de Roma o de Barcelona? A qui li pot interessar l'immens fangar rus, la penombra trista del seu hivern inacabable? I a la presó gegantina de l'Iran, qui s'hi apunta? Ens queda "decadència" per a molts anys, crec.