Occident necessita la seva pròpia ‘perestroika’

Fa trenta anys, passejava pels carrers plens d’esperança de l’Europa Central, veient com una política reformista soviètica anomenada perestroika donava peu a les revolucions de vellut del 1989. Aquest últim any, he estat als passadissos del Parlament britànic, a les oficines del govern de l’Europa Occidental i a la seu de Facebook a Silicon Valley. I ara és Occident el que necessita una perestroika.

La primera vegada que aquesta idea em va venir al cap va ser quan estava assegut en una oficina de Facebook, al campus de Menlo Park, observant com els empleats decidien què s’havia de permetre que veiessin més de 2.000 milions de persones de tot el món a la plataforma d’aquesta xarxa social. (Una de les discussions tractava sobre les circumstàncies exactes en què els mugrons femenins podien quedar al descobert, i una altra sobre la definició de figura pública. ) M’havien convidat a presenciar aquesta reunió de política interna com a part de la reacció de Facebook davant d’una onada de crítiques motivada per la seva contribució involuntària a la difusió del discurs d’odi genocida a Birmània, els insults contra les dones a internet i la desinformació russa, que va tenir un paper notori a les eleccions dels EUA del 2016.

Facebook és una superpotència privada, i em vaig trobar pensant: “És el moment de la glàsnost de Facebook” (la glàsnost va ser una altra política clau, en forma de transparència controlada, que va impulsar el líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov). I després vaig pensar: ara necessitem la perestroika, és a dir, una reestructuració fonamental del sistema. Així, juntament amb col·legues de les universitats d’Oxford i Stanford, he intentat identificar de quina manera Facebook pot convertir-se en un fòrum més adequat per a la llibertat d’expressió i la democràcia. Les nostres recomanacions inclouen proporcionar un control més significatiu als usuaris, millorar la verificació dels fets per combatre les notícies falses, augmentar el nombre d’experts regionals que revisen els continguts i comptar amb un òrgan d’apel·lació independent.

En resum, instem Facebook a assumir els seus deures com a plaça pública digital de tot el món i intentem identificar la combinació adequada de regulació governamental, autoregulació de la indústria i mesures específiques de la plataforma que aporti un marc occidental coherent per a la llibertat d’expressió i la democràcia a l’era d’internet.

La perestroika soviètica va ser un intent centralitzat de reformar el sistema comunista, que és un dels motius que van fer que fracassés. La perestroika d’Occident, en canvi, consisteix a reestructurar la cooperació plural de múltiples actors, incloent-hi governs, Parlaments, empreses, universitats, ONG i particulars.

Per descomptat, les plataformes d’internet són només una part del panorama. A hores d’ara, entenem força bé les causes del que s’ha erigit en una contrarevolució mundial antiliberal; moltes d’aquestes causes es troben en la supèrbia del triomfalisme liberal posterior al 1989. Hem identificat els problemes; la feina ara és abordar-los.

La setmana passada, vaig seure a la Cambra dels Comuns per presenciar com el Brexit de Theresa May encaixava una derrota colossal. Va ser un gran moment parlamentari. Els nostres representants electes batallen amb el conflicte entre dues lògiques democràtiques: la de la democràcia directa i la de la representativa. Amb sort, al final d’aquest procés, el Regne Unit haurà assolit una relació més clara entre el govern, el Parlament i la gent.

A l’altra banda de l’Atlàntic, la presidència de Donald Trump planteja un repte similar al funcionament del sistema polític nord-americà. ¿En sortirà més fort per haver-se enfrontat a aquesta prova o quedarà esclafat?

El capitalisme financeritzat que s’ha estès després del triomf occidental del 1989 ha suposat uns esfereïdors nivells de desigualtat. Només a través de l’esforç combinat de les empreses, el govern i la societat civil es pot abordar aquesta injustícia i aconseguir una societat lliure.

La dimensió cultural del populisme també és un desafiament. Aquí, una gran responsabilitat recau en els mitjans de comunicació, per informar amb empatia imaginativa sobre la frustració, a vegades expressada amb cruesa, dels marginats i els ignorats de la nostra societat. Perquè la “desigualtat en el respecte” ha agreujat la desigualtat econòmica. Les nostres universitats, que actualment estan en perill de semblar institucions que aprofundeixen la divisió entre rics i pobres, han de trobar vies més eficaces per ajudar a superar-la.

Finalment, hi ha també la turbulenta aliança transatlàntica que anomenàvem Occident. Des de la desaparició del seu enemic comú, la Unió Soviètica, l’Occident transatlàntic s’ha debilitat com a actor geopolític. Amb un president nord-americà que ara especula obertament amb la possibilitat que els Estats Units marxin de l’OTAN, el repte s’ha aprofundit. Un cop més, l’Occident geopolític no es pot limitar a tirar endavant com de costum. També necessita una perestroika com a resposta a la crisi sistèmica.

Els lectors atents deuen estar remugant: “Però la perestroika va acabar destruint el sistema que pretenia salvar!” Sí, això va ser així perquè va ser una reestructuració a l’estil soviètic, de dalt a baix. La perestroika democràtica i plural d’Occident serà diferent i, per tant, té més probabilitats d’èxit. Però no hi ha res predeterminat. Ara, com fa 30 anys, tot depèn de si cada ésser humà aprofita les possibilitats de la crisi.