Occident després de la ideologia

Si en alguna cosa coincideix l’elit intel·lectual americana és en el pànic que els produeix l’absència d’ideologia i les seves conseqüències. Quan Daniel Bell va escriure The end of ideology, el 1960, l’obra i les seves idees formaven part d’una anàlisi combativa contra el marxisme que oferia una crítica curiosa i ambiciosa del relat comunista. El relat és un sistema teòric de saber i poder que ofereix una comprensió de la realitat i persegueix la transformació d’aquesta realitat a partir del seu control hegemònic. Ni Bell ni la resta d’intel·lectuals americans del període, fundadors de l’escola liberal i neoconservadora, aspiraven a construir un relat ideològic; al contrari, era una apologia del no-relat, l’única manera possible de destruir la ideologia.

Què succeeix quan, veritablement, la ideologia mor i el no-relat s’imposa? Quina és la reacció de l’intel·lectual que viu per veure les seves idees realment aplicades i viscudes en societat? L’acostumat intel·lectual orgànic del marxisme podria aplaudir, podria congratular-se de la victòria pràctica de les seves idees. Tanmateix, la resposta en el camp de Bell i els seus hereus intel·lectuals ha sigut diferent: el no-relat és un monstre, i es plany la difunta dialèctica entre relat i no-relat!

El disgust intel·lectual amb el món occidental que va sorgir del 1989 i de la fi efectiva de la ideologia s’expressa en dos grans grups. D’una banda, la facció religiosa, conservadora, ho manifesta en la seva continuada condemna i reprovació de l’hiperpluralisme del Kingdom of Whatever. De l’ altra, la facció secular, que navega entre progressisme i socialdemocràcia, denuncia l’autodeterminació de l’individu i l’entronització de la llibertat i democràcia com a principis absoluts, dogmàtics, en una societat indiferent i amorfa.

La puresa i la perfecció del món de les idees no són d’aquest món, format per l’error i la finitud. La nostàlgia per la confrontació ideològica ha portat Mark Lilla, professor de la Universitat de Colúmbia, a afirmar que vivim en una era llibertària/llibertariana en la qual els valors suprems són la llibertat individual, el pluralisme acrític i la desconfiança amb l’autoritat. Aquests “dogmes” estan creant la indiferència necessària per anihilar la democràcia de la postguerra europea i les seves seguretats. Lilla, deixeble dels campions del liberalisme i la democràcia als Estats Units dels anys 50, afegeix que aquesta era llibertària està marcada pel fet de ser analfabeta i intolerantment tolerant. No hi ha dialèctica, per por d’haver d’imposar alguna cosa a algú altre. La seva conclusió és que en aquesta era sense relat no existeixen discursos polítics superiors. Segons Lilla, l’acceptació de tota opció política en tant que opció vàlida acaba per afeblir la democràcia. La democràcia liberal s’ha acabat convertint, en suma, en el mercat de la política, en el qual tota idea té exactament el mateix valor.

Mentre Rússia practica a Ucraïna una política semblant a la de Sèrbia a la Guerra dels Balcans i l’Estat Islàmic consuma l’ideal wahhabita a Síria i l’Iraq de la forma més violenta i destructiva possible, Occident, submergit de ple en el pluralisme de la democràcia de mercat, no és capaç d’articular un sistema totalitzador enfront d’un altre que pot amenaçar la seva pròpia existència. És el preu que s’ha de pagar per assumir la fi de la ideologia. Si no hi ha ideologia, no hi ha sistema possible, i tampoc hi ha relat. Al seu lloc s’alcen una vaguetat de principis libèrrims inalienables.

El plany intel·lectual de Lilla i la resta de deixebles dels neoliberals i neoconservadors no és del tot lícit. La generació de després de la Segona Guerra Mundial dels Daniel Bell, Isaiah Berlin i Raymond Aron buscaven justament això: construir la democràcia a partir de la liberalització de la societat, l’anorreament de la ideologia totalitzadora i l’enaltiment de l’individu i la seva autonomia. Ho van aconseguir. La fi de la Unió Soviètica va obrir la porta a una hegemonia d’aquest pluralisme en democràcia capitalista, encara que una part notable de les nacions del món no hi tinguin cap mena d’accés, ni tinguin cap perspectiva d’obtenir-lo. Els vells liberals del segle XIX a penes podrien reconèixer el seu sistema ideològic en l’entramat nebulós de llibertat i individualisme radicals que impregnen la democràcia del segle XXI. És el preu que es paga per no tenir ideologia. Només la retòrica dels drets humans subsisteix com a darrera utopia global. I encara.

La llibertat i la democràcia hiperpluralistes i tolerants tenen aversió a sistemes i ideals. Rebutgen el relat, la ideologia en pro de la pragmàtica. L’alliberació política del relat no requereix de més jugadors i àrbitres: els intel·lectuals perden el seu rol -i el seu tron- i el polític es transforma en un botiguer. L’era llibertària potser sí que és postmoderna o “líquida.” Alhora és més fràgil i vulnerable. Tot sistema obert, tolerant i de pluralisme de mercat com el d’Occident no té prou recursos per combatre sistemes antagònics i ideològics. Els rivals d’Occident encara tenen un relat. No és un relat que pugui interessar al món occidental, galvanitzat en contra dels relats. Però aquests enemics, amb un sistema totalitzador, una ideologia de les d’antany, encara poden mobilitzar tots aquells que no han sucumbit a l’era llibertària. I hi ha moltes regions al món que no han abraçat l’encís de l’autodeterminació de l’individu i els plaers del mercat democràtic hiperpluralista i tolerant. ¿Val la llibertat el preu de la supervivència?