Obsessionats amb les migracions

Des de la crisi de recepció de refugiats del 2015, Europa viu obsessionada per les migracions. És aquesta obsessió el que explica que el tema migratori desestabilitzi governs i marqui campanyes electorals. També explica la progressiva geopolitització de les migracions, és a dir, quan el món, i la resposta que hi donem, es percep progressivament des de l’òptica migratòria. En posaré tres exemples.

El primer són les polítiques de desenvolupament, que des d’aquesta obsessió s’han anat instrumentalitzant per “ajudar-los” a no migrar. Això es fa de forma directa, quan part dels fons de cooperació es destinen a finançar polítiques de control migratori en els països d’origen i trànsit, i de forma indirecta, quan s’assumeix que a més desenvolupament, menys migracions. Són programes dissenyats, com recorda Gonzalo Fanjul, per desafiar la “llei de la gravetat”. En altres paraules, difícilment aconseguiran el que es proposen perquè l’ajuda als països més pobres no atura la mobilitat internacional: l’emigració s’intensifica a mesura que el PIB dels països amb ingressos baixos creix i només es frena una vegada aquests països adquireixen rendes mitjanes.

El segon exemple és la mateixa política exterior de la UE i els seus estats membres. Els acords amb tercers països s’han supeditat cada vegada més a la cooperació dels països veïns en gestió migratòria. Se’ls ha ofert incentius a canvi de control i contenció, des dels fons d’ajuda al desenvolupament fins a possibles acords en matèria comercial o de visats. Sabent-se imprescindibles, ara són aquests països els que volen imposar les seves condicions. Encara que pocs vulguin admetre-ho, van ser la UE i els estats membres qui va començar amb la instrumentalització de les migracions.

El tercer exemple, i més recent, és la introducció de l’òptica migratòria en les polítiques de defensa. Davant de l’arribada de milers de refugiats a les fronteres amb Turquia (febrer 2020), Marroc (maig 2021) i Bielorússia (tardor 2021), atrets pel reclam dels governs d’aquests països, Brussel·les no ha dubtat a qualificar-ho de greu “amenaça” a la seva seguretat. També ho ha fet l’OTAN en el seu Concepte Estratègic, en què la “instrumentalització de les migracions” per part d’“actors autoritaris” es considera un “atac a la sobirania i integritat territorial dels estats”.

Convertir les polítiques migratòries en polítiques de defensa no és una qüestió menor. Segons una proposta de reglament de la Comissió Europea, la instrumentalització de les migracions justifica mesures que, segons organitzacions internacionals com Amnistia Internacional, normalitzarien l’estat d’excepció i posarien en qüestió drets fonamentals de migrants, refugiats i sol·licitants d’asil. Estem parlant, per exemple, de legalitzar i normalitzar els retorns immediats en frontera (o devolucions en calent) i la suspensió del dret d’asil.

Tot això sense que la supeditació de les polítiques de desenvolupament, les relacions exteriors i les polítiques de defensa assegurin tenir més control migratori. De fet, la contenció només redueix les arribades en un moment i geografia determinats. Quan els factors que empenyen i atrauen els fluxos migratoris es mantenen o empitjoren, sempre acaben trobant el pas. No només són polítiques a curt termini, sinó que a més tenen un cost molt elevat. Cap endins, perquè amb la limitació de drets fonamentals posen en qüestió l'estat de dret propi. Cap enfora, perquè ens fan captius (i, per tant, muts) davant les pressions dels països veïns.

Si la UE vol reduir les arribades irregulars, necessita treballar en dues direccions. Primer, s’han de garantir condicions de justícia global perquè l’emigració no acabi sent l’única alternativa. Això passa necessàriament per transformar les relacions de poder que generen un món creixentment desigual. Segon, és fonamental obrir vies legals i segures per a aquells que fugen però també per a aquells que buscant una vida millor són atrets pels mercats laborals europeus creixentment dependents de nous treballadors. En poques paraules, regular les migracions passa per assegurar el dret a no migrar i el dret a migrar en condicions.

Finalment, cal deixar de relacionar-nos amb el món des de l’òptica migratòria. La geopolitització de les migracions no és sinó la conseqüència directa dels fantasmes d’Europa. Sense adonar-se’n, la UE i els estats membres cauen una i altra vegada en la seva pròpia trampa, que és la de les seves pròpies pors. Deixem doncs de gesticular contínuament. La qüestió no és si volem immigrants o no, sinó com volem que arribin i quin lloc els volem donar entre nosaltres.