Obsessió i supremacisme
La permanent i estructural campanya catalanòfoba d’una gran part dels mitjans de comunicació espanyols procura, al llarg del temps i per no avorrir la clientela, anar variant de protagonistes: en un moment donat són els pobres escolars torturats per la teòrica –molt teòrica– immersió lingüística; en un altre, els mestres i professors adoctrinadors; o aquell pare que feia una vaga de fam de vint-i-quatre hores [sic] al bell mig de la plaça de Sant Jaume per exigir que la seva filla fos educada en castellà; o la televisió pública catalana que fa broma (horror!) amb la Verge del Rocío; o aquell polític que, en campanya, va tenir la gosadia d’associar l’espoli fiscal sofert per Catalunya amb el PER andalús... Des de fa un grapat de setmanes, i arran de les reaccions suscitades pel vídeo on una treballadora sanitària de la Vall d’Hebron mostrava el seu menyspreu davant l’obligació d’aprendre un mínim de català per poder seguir exercint, la campanya de sempre té unes protagonistes noves: les infermeres.
S’ha distingit en aquest filó temàtic el diari Abc, coherent amb els seus orígens. És la capçalera que el 1931-1932 feia campanya contra el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya sota l’eslògan "Hermanos o extranjeros". La mateixa que sis dècades després, el setembre de 1993, obria portada amb aquell titular memorable: “Igual que Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña”... Perquè encara hi hagi falses ànimes de càntir que sostinguin que la catalanofòbia actual és una reacció defensiva enfront del procés independentista.
El fet és que Abc, fidel al seu ADN, ha furgat entre el col·lectiu de les “enfermeras andaluzas en Cataluña” a la recerca de munició i, sense haver-ne trobat gaire, ens ha ofert enunciats com aquest: “Cinco profesionales explican a 'Abc' cómo la obsesión del Govern por el catalán pone en riesgo a los pacientes”. Val a dir que cap de les sanitàries parla d’obsessió; qui ho fa és el diari, per al qual la voluntat de l’executiu català de preservar la llengua pròpia, d’impedir-ne l’asfíxia i la gradual extinció, és una “obsessió”, una patologia, una malaltia. En canvi, les més d’un centenar i mig de normes (lleis, decrets i ordres ministerials, des de la Constitució en avall) que estableixen l’obligatorietat i la supremacia de la llengua castellana en tota mena d’àmbits, són l’expressió d’un saludable, democràtic i convivencial patriotisme. Nacionalistes? Excloents? Coactius? Això, els catalans, que tenen l’absurda mania de voler viure poc o molt en català.
Les infermeres versionades pel diari que fou dels Luca de Tena i ara de Vocento es refereixen a la llengua d’Ausiàs March, de Caterina Albert i de Pedrolo com a “lengua autonómica”, ben bé com si fos una invenció de l’Estatut de 1979, fabricada a quatre mans entre Tarradellas i Pujol. Diuen també haver patit, a Catalunya, “presión lingüística”, “presión institucional” i “temor a represalias”. ¿I un migrant laboral que es traslladi a Portugal, a França o al Regne Unit no experimentarà “pressions” a fi que adquireixi com més aviat millor un domini bàsic de l’idioma en què ha de treballar? Represàlies? Si un requisit de la plaça que ocupes interinament és un determinat nivell lingüístic i no l’assoleixes, o fins i tot fas ostentació que no penses adquirir-lo, no obtindràs la plaça en propietat, ni aquí ni a la Cotxinxina. Si, a sobre, penges els comentaris despectius sobre el “puto C1 de catalán” a Twitter, com va fer Begoña Suárez, allò que Abc descriu com a “hostigamiento político y social” és més inevitable que la llei de la gravetat.
Una de les professionals esperonades pel diari madrileny diu una cosa deliciosa: “Opté por no moverme de mi país para no tener que aprender una lengua nueva y resulta que me la acaban imponiendo. Si lo hubiera sabido me voy a Noruega, que allí cobramos 6.000 euros al mes”. Potser encara hi és a temps, però hi ha quelcom que li puc assegurar: a canvi dels generosos emoluments esmentats hauria d’aprendre ràpidament noruec, ja fos en la variant bokmal o en la nynorsk; i, si no té fortes inclinacions pel plurilingüisme, temo que no li resultaria gens fàcil.
En tot cas, les paraules claus de l’exfutura infermera a Escandinàvia són “opté por no moverme de mi país”. L’argument suprem, l’ultima ratio de la campanyeta de l’Abc a l’entorn del personal sanitari, no és ni laboral ni lingüístic, sinó heràldico-ideològic: “Usar traductor para trabajar en España es indignante”, “Estamos en España”, “Cataluña es España”. I com que ho és, no hi ha dret d’exigir-li a ningú que conegui altre idioma que l’espanyol. Però saberuts intel·lectuals carpetovetònics encara troben incomprensible el creixement de l’independentisme durant la darrera dècada llarga, i l’atribueixen a una alienació col·lectiva o a una intoxicació política i mediàtica!
No, el problema no són les infermeres ni els infermers, els metges ni les metgesses. El problema és un discurs polític intoxicador i, sobretot, uns mitjans de comunicació que conreen per sistema el supremacisme lingüístic, l’odi a la diferència, la sembra de zitzània, el guerracivilisme moral.
