Observar Europa amb mentalitat oberta
Les valoracions en calent que s’han fet de les eleccions europees han quedat més atrapades en les previsions catastròfiques que s’havien fet que no pas en els resultats realment obtinguts. Per no entrar en més xifres, que la suma dels tres grups centrals i més votats –conservadors, socialdemòcrates i liberals– només hagi perdut un 3,5% de representació hauria d’haver moderat les visions apocalíptiques sobre la composició final del Parlament Europeu. I passa el mateix si sumem els resultats dels grups dits d’extrema dreta (CRE, ID i altres), que només creixen prop d’un 3% respecte al 2019, aproximadament del 22% al 25%.
Llavors hi ha els casos particulars que necessiten interpretacions locals. França és un cas especial que, a menys que vulguem criminalitzar la majoria de francesos, ens obliga a revisar les categories classificatòries amb què qualifiquem els partits. No és creïble que gairebé un 40% de francesos pensin que han votat l’extrema dreta. I com és que molta immigració vota Le Pen? Pel que fa a Itàlia, no pot ser un 36% cregui que vota l’extrema dreta. Ni és el mateix Salvini que Meloni. Repeteixo el que ja he sostingut en algun article anterior: l’eix dreta-esquerra ja no té la linealitat que se li suposa, i queda travessat per altres eixos que segueixen lògiques polítiques diferents, que permeten decisions més complexes a l’elector i que fan obsolets els esquemes clàssics d’anàlisi.
Un dels grans riscos d’enviar un 25% dels europeus a l’extrema dreta és provocar reaccions tant o més autoritàries que les d’aquests mateixos partits. Ja he pogut sentir opinions gens menyspreables de persones que consideraríem progressistes que mostren la seva desconfiança en un sistema democràtic que permet que s’hi incorporin veus que consideren inacceptables. És a dir, no creuen que es pugui combatre l’autoritarisme i la xenofòbia amb més radicalitat democràtica. Llavors es tanca un cercle viciós: l’extrema dreta que neix de la por i la por a l’extrema dreta es troben juntes a l’hora de desconfiar de la democràcia. Mal assumpte!
No comparteixo gens la idea, doncs, que l’autoritarisme d’uns es pugui combatre amb l’autoritarisme dels altres. De cap manera dono per perduda la capacitat dels que representen les majories socials democràtiques de defensar amb arguments –i no amb cordons sanitaris– els principis que fonamenten una democràcia amb autoritat però sense autoritarismes. Penso que totes les polítiques d’inclusió perdrien la seva credibilitat si fossin defensades pels que troben legítim excloure del debat públic una part rellevant de la ciutadania. I tinc la convicció que tractar una part significativa del vot com d’extrema dreta o de vot feixista no serveix per aturar-ne l’expansió –prou que ho veiem– sinó que, al contrari, banalitza i normalitza aquests qualificatius.
Potser es pot entendre –no pas justificar– que en períodes de combat electoralista hi hagi la temptació de simplificar la complexitat del debat polític demonitzant l’adversari. Però ara que –qui sap– pot haver-se tancat aquest cicle electoral, seria el moment de passar a mirades més subtils. Unes mirades que permetessin atendre allò que amb tanta lleugeresa atribuïm a falses percepcions d’inseguretat, a pors suposadament injustificades, a vagues causes estructurals o a populismes manipuladors. ¿I si hi ha raons objectives per sentir-se insegur o tenir por en determinades circumstàncies? ¿I si certes prevencions socials no es deuen només a prejudicis maliciosos?
Des del meu punt de vista, ja és hora que l’anàlisi social i política i la informació que se’n deriva abandonin la superioritat moral i condescendent. És hora que ens enfrontem a la discrepància política sense biaixos perdonavides. I és hora que el debat públic guanyi credibilitat atrevint-se a descriure la realitat amb objectivitat, sense subterfugis i, quan calgui, amb tota cruesa. Només així es pot tornar a apropar la política al carrer, fer-la rellevant i mostrar-la capaç de respondre als interessos col·lectius.
Les eleccions al Parlament Europeu proporcionen una oportunitat única per fer anàlisis comparades dels resultats segons les variables més significatives de cada país i regió –demogràfiques, econòmiques, culturals, sobre els tipus de lideratges polítics...– i treure’n conclusions útils. Això sí: amb mentalitats més obertes a la comprensió de la complexitat que no pas al judici simplificador i anatematitzant.