Oblits universitaris

Curiosament, quan darrerament es parla de la necessitat de crear espais que fomentin un debat públic no polaritzat, ni maniqueu, ni simplista, hom oblida gairebé sempre parlar de la universitat. I potser amb raó.

Però diguem-ho d’entrada: el repte de l’educació és la construcció de la personalitat. I, si no ha de provocar malentesos, prefereixo dir la construcció de la personalitat moral. En altres paraules, si parlem de debò d’educació (superior?), quan pensem en la universitat no tan sols hem de preguntar-nos per la qualitat professional i investigadora que assoleixen els alumnes, sinó també per la qualitat cívica i humana.

Per això crec que a la universitat també hauríem de preguntar-nos per a quina mena d’itineraris i de biografies configuren els nostres estudiants en les condicions socials actuals. I com incidim en aquesta configuració. Perquè avui sovinteja la creença que cadascú esdevé responsable del seu itinerari vital sense cap context de pertinença compartit, sinó més aviat a partir de la consciència que cadascú es busca la vida agregant sentiments de pertinença mòbils i parcials. Vivim els uns al costat dels altres, però no junts ni conjuntament, amb punts de vinculació que varien de persona a persona entre aquelles que es troben sota el mateix sostre (o sota el mateix logo). Avui a la gent li és més fàcil mostrar el seu CV que el seu projecte de vida. No és estrany que, en aquest context, les dificultats, els problemes i els conflictes s’interpretin també com a reptes o fracassos individuals, encara que tinguin una causa i una explicació socials.

En qualsevol cas, cada cop més l’impacte de les xarxes i la mobilitat dels itineraris personals se superposen al pes de la tradició i de les relacions immediates, cosa que crea un agregat de referències que no sempre queda clar com s'integren. Avui sembla que les persones construeixin les seves pautes de vida a partir d’experiències amb data de caducitat, i no pas a partir de models de conducta preestablerts i normatius que, com a màxim, queden com a referència retòrica per parlar de segons què.

En aquest context, la pregunta clau a la universitat no és –com se sol dir– quins valors s’han de transmetre, sinó com s’aprenen els valors. Aquesta perspectiva, doncs, ens hauria de menar a posar l’accent en els processos educatius i no només en els continguts acadèmics. No per fer desaparèixer els continguts, és clar, com de vegades sembla que es pretengui, sinó perquè no pot existir un grup social sense valors comuns i interpretacions compartides. I quina mena de grup social és avui una universitat? Què s’hi comparteix? I, sobretot, què s’hi aprèn a compartir? Pensem en els estudiants: si el sentit i el significat de la pròpia vida sempre és l’ordenació de les experiències de vida, ¿on i amb relació a què hom configura avui aquesta ordenació? Quines capacitats ha de tenir una persona per ser capaç de fer-ho? ¿La universitat ajuda, ho complica encara més o tant se li'n dona?

En altres paraules, ¿on i com s’aprèn a integrar la formació de la personalitat, la capacitat d’aprendre i de relacionar-se, la capacitat d’entendre l’existència i l’obertura a la dimensió contemplativa? Qualsevol projecte educatiu ¿no hauria de ser una resposta a la pregunta: com és una persona moralment educada en una societat pluralista? ¿Una persona capaç de dialogar des del re-coneixement dels que són diferents, capaç d’escoltar, d’integrar perspectives, de discernir i de comprometre’s? ¿O aquesta és una pregunta que ja ha estat definitivament expulsada de la universitat?

Avui el repte és ajudar a integrar les dimensions morals i vitals de les persones sense donar per descomptat el suport de tradicions i adscripcions normatives. Avui el repte és que les persones puguin arribar a configurar un itinerari vital sense quedar perdudes o penjades en la immensa xarxa de recursos, competències, capacitats, relacions i experiències. I és un repte perquè l’autèntic risc al qual ens encarem és el d’una societat hiperdesenvolupada tecnològicament i subdesenvolupada en qualitat humana. Una societat on l’adquisició de coneixements, competències, habilitats i capacitats estaria dissociada del desenvolupament de la comprensió, de la sensibilitat i de la vinculació.

El que ens ha de preocupar, per tant, no és simplement quins continguts transmetre o quines activitats dur a terme a la universitat, sinó també –i molt!– quins processos facilita, quins valors s’hi interioritzen i en el marc de quins ecosistemes d’aprenentatge. O, si ho volem dir d’una altra manera, en aquest canvi d’època que estem vivint ens cal també refer la resposta a la pregunta de quin és el propòsit de la universitat. Potser aquest és el veritable oblit de la mateixa universitat.

Josep M. Lozano és professor d'Esade (URL)