El rei Frederic X de Dinamarca va estrenar càrrec fa just un mes i, cansat de les seves obligacions, ha decidit agafar unes vacances que es consideren polèmiques però no prou per renunciar-hi. Mentre el rei i la seva família són als Alps suïssos, la seva mare, la reina Margarida, que va abdicar fa un mes en benefici del seu fill, ha tornat al càrrec com a regent, mentre l’hereu esquia allà on hi ha neu i descansa allà on el luxe reposa plàcidament. Segons les cròniques, els danesos estan tranquils amb la mare al comandament. La polèmica, doncs, és relativa, perquè en el fons i en la forma s’accepta que el rei s’estigui centrant en salvar el seu matrimoni i la seva família, pilars de la institució anacrònica que representa. I en qualsevol cas, ell ja es veu que ha fet el que li ha sortit de dins i amb les despeses pagades. Un consentit.
Hem deixat que de les històries monàrquiques se n’ocupin les revistes del cor i les seccions de tafaneries dels diaris, però és extraordinària la poca exigència que es té sobre aquestes cases reials en les quals veiem com els seus membres fan i desfan, amb més o menys escàndols però sense cap cost personal. Fins i tot l’emèrit Borbó, que alguns el tracten d’exiliat quan en realitat va i ve quan vol, ha estat tractat literalment com un rei pel fet de ser-ho. Encara és hora que se sàpiga què ens costa el seu manteniment a l’estranger. I no hi ha un moviment majoritari arreu que estigui cansat de mantenir aquestes monarquies que volen ser modernes amb el que els convé. La contradicció que assumim és màxima: és impossible pretendre cap mena de contemporaneïtat mentre es passen les corones de pares a fills sense haver de respondre a cap de les exigències que els pertoquen i que han inventat ells, d'altra banda. L’únic modern que hi pot haver és que no hi hagi monarquies. La resta és sostenir les corones sense escàndol o renunciar-hi si els ve de gust una vida plebea. Però no els ve de gust. El que volen és una vida sense les cotilles que els imposa el càrrec però amb tots els beneficis. I posar-se uniformes i vestimentes i sortir al balcó a saludar una ciutadania que potser no necessita monarquies però tampoc no les detesta prou. Però una cosa és que t’agradi i t’enganxis a The Crown i l’altra que et sembli bé tot el que hi veus. Que també ens vam enganxar a The Sopranos i no per això estem a favor de la Màfia.
A Espanya, el rei Felip VI acaba de defensar la independència judicial. No és broma, encara que ho sembli. Que un rei, fill del seu pare, defensi la independència judicial d’Espanya i la separació de poders com un fet inqüestionable, i que a més ens recordi que totes som iguals davant la llei, efectivament, només pot ser un acudit. En el nostre món imaginari. En el món en què vivim és notícia i és titular seriós. Si és que et saps aguantar el riure, insisteixo. Sobretot veient la independència amb què es tracta ara l’amnistia. I recordant com Felip VI ha expressat opinions polítiques que amb el seu càrrec hauria de reprimir. Això sí, ens hem de creure que els principals defensors de la democràcia són els reis i les reines. Els toca fer aquest paper. Però algú hauria de començar a pensar seriosament que no podem viure en aquest acudit perpetu i que és massa incoherent, per més que es defensi històricament, que uns senyors i unes senyores que han nascut en un palau continuïn allargant els seus privilegis i fent el que els dona la gana perquè ells, com nosaltres, també són persones. Doncs no. De la mateixa manera que jo no soc reina. Ni ganes.
