Els resultats de les passades eleccions han obert unes extraordinàries oportunitats de cara al futur de l’actual societat espanyola. Les més que probables negociacions entre les esquerres de tot l’estat i els independentismes catalans i bascos per a la constitució del govern poden pintar aquest futur d’un color molt rosat però també molt negre. No em toca pas participar-hi, ni crec pas que sigui fàcil, però sovint rebo preguntes de gent propera, i per això m’he atrevit a fer algunes consideracions al respecte. Les enfoco cap a tres àrees que sembla que poden ser les que més es poden debatre en la negociació: el grau de benestar socioeconòmic personal i de creixement econòmic, amb l’evolució de la desigualtat; l’augment o la reducció de la llibertat personal per la convivència pacífica, junt amb un nivell superior de sobirania política, i, a molta més distància, el model polític republicà o monàrquic.
El títol ja deixa prou clar quins són els elements imprescindibles per plantejar i gestionar una negociació. Només vull afegir-hi que cada part ha de tenir en compte els seus, però també conèixer, entendre, o almenys suposar, els de l’altre. Una estratègia encertada depèn molt de saber incloure aquest aspecte.
1. Objectius i convenciments personals. La lluita per una Catalunya de futur ha de tenir un objectiu claríssim: crear una comunitat organitzada de manera que pugui aconseguir el millor nivell de benestar per a tots els que hi visquin. Però cal tenir en compte que el benestar té diversos components, uns de caràcter material i altres immaterials. I cal entendre que cada component necessita unes eines que el facin possible, i que algunes d’aquestes eines són de tipus personal, però moltes altres són de caràcter col·lectiu o públic. Tant la dimensió “material-immaterial” com la “personal-col·lectiva-pública” exigeixen configurar equilibris i acceptar renúncies. Encara que sovint de forma inconscient, ens fem un tip de viure personalment o col·lectivament situacions d’aquesta naturalesa. I l’enorme creixement de la població mundial, la realitat de la globalització, tant dels recursos com de les persones com de la informació, ho està accelerant de forma impressionant. No tinc pas espai per raonar-ho, però tenim una referència: la incapacitat britànica d’acceptar-ho els ha permès recuperar sobirania i orgull polític, però està produint una reducció dels nivells de benestar econòmic del poble i fent créixer el sentiment que el Brexit va ser un error.
Soc dels que estan convençuts que Catalunya està davant de la necessitat de millorar la seva situació, tant política com econòmica, derivada d’una organització poc encertada de l’Estat que la perjudica tant fiscalment com en el reconeixement de les seves característiques culturals i lingüístiques. Aquest fet redueix clarament el nivell de benestar dels ciutadans. Però no estic pas segur que l’alternativa independència, a més de complicada, sigui la millor solució. Per això vaig ajudar i contribuir directament, fa uns anys, a l’intent de pacte fiscal que malauradament va ser rebutjat.
2. Estratègies i perills. És pel que acabo de dir que dono suport a l’esforç que es vol fer ara per aprofitar l’oportunitat d’aquestes properes setmanes i avançar cap a una nova organització estatal, però no crec que l’estratègia que s’està anunciant sigui la millor en el seu objectiu final de trencament, ja que, a més de topar amb dificultats, està plena de perills. Quatre idees al respecte.
El principal error estratègic seria el de “...ho tornarem a fer” les conseqüències del qual ja hem viscut: impotència evident per part catalana, irritació i rèplica esperable per l’espanyola i desil·lusió de la societat catalana amb divisió interna del bloc independentista. El resultat és que hem anat enrere i estem pitjor que abans. Crec que ara sabem el que “...no hem de tornar a fer”. Els enfrontaments, fruits de plantejaments del tipus “tot o res” no ens portaran allà on voldríem.
Llevat de situacions molt especials que nosaltres no tenim, la possibilitat de tenir accés a recursos materials i benestar és molt més alta si es forma part d’organitzacions polítiques importants de caràcter estatal o supraestatal, com és la UE. Hem d’intentar fer els possibles per continuar sent-ne membres a través d’un dels estats que hi tinguin un pes acceptable i no residual. Per tant, més que la separació, el que hem de buscar és la reforma interna de l’estat espanyol, amb un reconeixement plurinacional i una estructura de caràcter federal.
El benestar col·lectiu s’aconsegueix sobretot amb governs d’esquerra moderada. És important evitar els governs radicals d’una ideologia o altra, i molt especialment els orientats o influïts per la ultradreta. Seria un gran pas enrere.
No cal fer cap esforç en relació amb l’alternativa monarquia o república. Potser pot ser millor un rei que no mani gens que un president que manés massa.
