El risc d’una repetició electoral a Catalunya és tan cert que tots els partits s’esforcen repetidament a dir que no els fa por. Però els en fa. També ens n’hauria de fer als ciutadans, que ja patim els efectes de la pròrroga pressupostària. Si hi ha repetició electoral, és molt possible que es bipolaritzi la campanya entorn de les figures d’Illa i Puigdemont i, per tant, ERC s’arrisca a una segona patacada, més severa que l’anterior. Però els republicans ja han vist passar avall el Govern i el seu president i, per tant, tenen menys a perdre que Salvador Illa, a qui ningú pot garantir que una segona cita amb les urnes li surti a compte. Sobretot veient la volatilitat de la situació política espanyola.
Puigdemont és qui té més a guanyar en una repetició electoral, i ja té el guió redactat: primer, investidura fallida; segon, pressió sobre ERC perquè no investeixi Illa, evocant el fantasma del segon tripartit; tercer, crida de l’independentisme cívic, o el que en resta, per una llista unitària. Aquest guió no deixa clar si Puigdemont compliria la seva promesa de tornar per al debat d’investidura: la possibilitat d’un ingrés a presó és ben real, i a ningú se li pot exigir que pagui aquest preu després de sis anys a l’exili. Un dirigent de Junts em va dir que el retorn de Puigdemont pot fer implosionar la situació a Catalunya i a Espanya; però Urquinaona i Tsunami Democràtic ens recorden els límits de les protestes populars davant d’un Estat que ja no té por d’exercir la repressió.
Els interrogants sobre l’aplicació de l’amnistia plantegen el dubte raonable de si Puigdemont tornarà o de si podrà ocupar el seu escó. Davant d’escenaris tan volàtils, és normal que ERC dubti sobre el preu d’investir Illa i el preu de no fer-ho. Però voldria recordar a Junts i ERC que l'única política que ha donat fruits tangibles és la de fer valer el seu pes decisiu a Madrid, i això no depèn de qui sigui president de la Generalitat. El més important és que el sobiranisme català obligui Pedro Sánchez a fer passos endavant en els àmbits que fonamenten les reivindicacions catalanes: l’econòmic (finançament singular), el cultural (blindatge de la llengua catalana amb una llei orgànica) i el del poder territorial (control efectiu de les grans infraestructures).
Hi ha un quart àmbit que sovint es menysté, de manera per a mi incomprensible, i és el simbòlic: el reconeixement de la nació dins i fora d’Espanya. No cal recordar que Vicens Vives deia que el motor vital dels catalans és la voluntat de ser. Una manera assenyada –i plenament constitucional– d’iniciar aquest camí és permetre a les seleccions esportives catalanes competir internacionalment, almenys en els campionats d’àmbit europeu. Els britànics concorren junts als Jocs Olímpics, però Anglaterra, Escòcia i Gal·les tenen equips propis en la resta de competicions. És una solució pròpia d’un país que gestiona amb intel·ligència la seva pluralitat. No és normal que, a Catalunya, els ciutadans de tot origen puguin celebrar al carrer els èxits del seu equip nacional (sigui Espanya, l'Argentina o el Marroc) i que els que ens sentim principalment catalans –que encara som una bona colla– no ho puguem fer.
El Procés no va eclosionar només per diners, ni per gestionar l’aeroport del Prat; va eclosionar, també, perquè la identitat nacional catalana té tant de dret a expressar-se com qualsevol altra. La gestió de la identitat, com sap qualsevol analista de la realitat europea, és avui un afer de primera magnitud. Si algú considera pueril aquest argument, li recomano que compari les audiències de la nit electoral d’avui amb la de qualsevol partit de la pròxima Eurocopa de futbol.
