Només entrar al centre comercial vam topar amb un nombrós grup de noies que s’emocionaven amb un ninot que era un simple rectangle pelut de color marró amb ulls. Em vaig sentir vella i vergonyosament analògica davant de totes aquelles dones joves que es comportaven com si aquell munt de fibres sintètiques fos una estrella de rock o un geni que concedia desitjos. "Jellyfish!", cridaven, "Jellyfish!" Vaig convertir-me tot d’una en una antropòloga innocent davant d'una cultura primitiva que em resultava del tot incomprensible. Per què aquella gent s’emocionava d’aquella manera amb un objecte sense cap valor objectiu que l’observador pogués captar a simple vista? És que tenia propietats curatives o màgiques? Era evident que el producte contenia alguna mena de valor que anava molt més enllà de la realitat. Totes les civilitzacions i cultures han creat coses a les quals han atribuït una càrrega simbòlica inventada, des de les religions fins a les supersticions quotidianes. La novetat en aquests temps de capitalisme ultraliberal i digital és que els objectes inútils es compren i es venen de forma massiva, i el significat que se’ls dona és volàtil i canviant.
Sense la creació de necessitats que no ho són, bona part de l’economia global ni existiria ni podria continuar en la cursa del creixement imparable que extrau dels consumidors els fruits de la força del seu treball convencent-los que els destinin a adquirir collonades que tiraran al cap de poc al cubell de les escombraries. Si abans el treballador l’explotava l’amo que no li volia reconèixer els seus drets, que s’enriquia a còpia de fer-lo pencar moltes hores en males condicions a canvi d’un sou baix i poques cobertures, ara sembla que la manera de treure suc a la majoria és convencent-la de destinar els seus guanys a productes que no són més que enganyifes. L’altre dia, sense anar més lluny, vaig veure l’anunci d’una crema per "tractar" taques que no es veuen, un oxímoron d’allò més cridaner si tenim en compte que una taca sol ser, precisament, el que es veu. Però la publicitat té un domini magistral de la psique humana, sap molt més sobre nosaltres que nosaltres mateixos, encara més en temps d’algoritmes. I té mecanismes efectius per tocar el voraviu, que deia la Roig. Una taca que no es veu, però que hi és i es podria descobrir en qualsevol moment és una de les pors irracionals que hem tingut les dones al llarg de la vida. I no per la taca en si, no només pel defecte estètic de no presentar un rostre immaculat, sinó precisament per la noció de puresa que, encara que sembli estrany, continua present en els nostres subconscients. També entronca, això del defecte amagat que pot emergir en qualsevol moment sense avisar, amb la síndrome de la impostora, que és una mina inesgotable per als comerciants de l’autoestima, tant si fabriquen cosmètics com roba o tints per als cabells. No ho feu, noies, no calculeu quantes hores del vostre treball, de la vostra vida, us han robat explotant els vostres complexos, uns complexos que sovint crea la indústria mateixa. I a sobre dient-vos que tot plegat és “perquè tu ho vals”. Sí, vals que t’estafin.
Però no som només les dones les que vivim en les presons de l’hiperconsum. Els espais públics i comuns lliures de consum s’han anat reduint cada cop més. ¿Quant han trigat les illes verdes de Barcelona a gentrificar-se i omplir-se de cafès cuquis i botigues de tota mena? Anar de compres ja fa temps que és una part dominant de l’oci de petits i grans, però és que ara els establiments comercials els tenim dins de les cases, del dormitori dels nostres fills a través de les pantalles. La publicitat, en aquest sentit, s’ha convertit en una nova gàbia de ferro. Com més objectes buits anem comprant, em sembla, més ens buidem nosaltres mateixos.
