Un ull observant l'espai
Si hi ha un lloc a Barcelona relacionat amb el planeta Mart és l’Observatori Fabra del Tibidabo, un edifici que tots els nens de la meva generació vam conèixer en alguna excursió escolar. Muntanya amunt ens esperava aquell ull gegantí que escrutava el cel, dia i nit. L’astronomia local va tenir un moment fundacional l’any 1764, quan es va crear la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que el 1894 es va instal·lar a la Rambla i va aixecar un observatori al terrat. Tanmateix, aviat es van adonar que la llum de la ciutat impedia una bona visió de la volta celeste. Així doncs, l’any següent, els acadèmics Josep Comas i Solà i Eduard Fontserè van proposar la construcció d’un nou observatori al cim del Tibidabo. Malauradament, no van trobar inversors, i en el ter- reny que havien escollit s’hi va alçar l’església del Sagrat Cor. Però cinc anys després, Camil Fabra, marquès d’Alella, es va fer càrrec de finançar-lo. Seria a 413 metres d’alçada, obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Així, el 7 d’abril del 1904 el van inaugurar el rei Alfons XIII i el director de l’equipament, l’astrònom Josep Comas i Solà.
L’Observatori Fabra es va centrar des del primer moment en l’astronomia, la sismologia i la meteorologia. En tenia cura la família Campo, un matrimoni amb dos fills que hi vivien i s’encarregaven del manteniment, la seguretat i l’atenció als visitants. L’altra persona que hi era sovint era el seu director, que amb 15 anys havia estudiat un meteorit caigut a Tarragona, i havia descobert dos cometes, un estel variable i onze petits planetes, un dels quals va batejar amb el nom de Barcelona. A més, va ser un dels primers científics a conduir un programa radiofònic, i un dels pioners a circular en auto- mòbil per la ciutat. Proper al moviment llibertari, va fer del Fabra un centre obert a tothom, que visitaven amb freqüència els socis de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
L’any 1904 hi van anar els astrònoms russos de l’Observatori Imperial de Púlkovo. I la Reial Societat Columbòfila va patroci- nar-hi un concurs per fotografiar l’eclipsi de l’agost del 1905. Un any més tard, Josep Comas i Solà presentava el seu treball Observaciones del planeta Marte, en què defensava l’existència de canals a la superfície del planeta. Mentrestant, molts diaris barcelonins ja publicaven els resums setmanals que oferia l’observatori. Allà, Comas va deduir l’atmosfera de Tità, una de les llunes de Saturn.
El 1912 la direcció es va desdoblar. Comas portaria la secció d’astronomia, mentre que les de meteorologia i sismologia quedaven en mans d’Eduard Fontserè, que havia creat la xarxa catalana d’observatoris, i s’havia encarregat de fixar l’hora oficial a Barcelona, aquella que marca el rellotge de la façana de l’Acadèmia de Ciències i Arts de la Rambla, que actualment acull el Teatre Poliorama. En esclatar la Guerra Civil l’observatori va ser socialitzat, i el 1937 va passar a la direcció del Servei d’Astronomia de la Generalitat. Aquell mateix any va morir el seu primer director, a qui la ciutat va tributar un enterrament multitudinari, presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. En acabar la guerra va substituir-lo el doctor Isidre Polit, que l’estiu del 1939 es va veure obligat a emetre una nota en què desmentia que l’aparició d’un cometa signifiqués la fi del món, com especulaven molts ciutadans. Poc després s’hi feien excursions per observar el planeta Mart, i l’octubre del 1957 acollia el VII Congrés Internacional d’Astronàutica.
Ara fa anys que no hi viu ningú, però s’hi segueixen fent activitats divulgatives de tota mena, que acosten noves generacions de barcelonins a l’observació bocabadada de l’Univers.