Quan arribes al pàrquing, et sobten els altaveus, amb Catalunya Ràdio sonant. Ja entens que en aquest restaurant de muntanya on aniràs a dinar puguin ser fans de la Rosel, la Carod, la Romero... Però el motiu és un altre. Els senglars. La veu humana, i els llums, que es van encenent i apagant, els mig dissuadeixen. Els senglars són també el motiu pel qual veus l’hort i els cultius tancats amb filat. “El vailet no és prou”, m’explica la mestressa. I es refereix, amb el vailet, al fil electrificat que tenen els ramaders a les cledes perquè els rucs o les vaques no s’escapin. “Si et ve una mare senglar amb tres fills sí que potser és suficient, però si te’n venen vint, i és el que passa, que te’n venen vint, te’l fan caure i s’ho mengen tot. És desesperant”.
Els senglars són una notícia curiosa quan arriben a Barcelona o a alguna ciutat una mica gran i fan caure els contenidors o les papereres. Però no en són, ja no, quan es mengen, en un sol dia, la meitat de la collita de raïm o les panotxes d’un camp. No en són quan entren a les cases de pagès, perquè salten les petites tanques de pedra seca. Tancar un camp (ensorrant els pals i el filat amb ciment, a un pam sota terra, perquè si no, no serveix per a res) és car. Els desperfectes a la tanca s’han de revisar cada dia, perquè si aconsegueixen fer un petit forat ja has begut oli. De moment les cases de pagès, les de turisme rural, fins i tot les particulars, necessiten ajudes per fer tanques altes, ja que, pel que sembla, els senglars se seguiran multiplicant i no hi ha a casa nostra prou Obèlixs. La resignació de tota la gent del camp que els pateix et resulta mig indiferent, mig folklòrica, des del sofà. No som dos mons, els de ciutat i els de camp. En som un de sol.
