Tothom que hagi estat president d’una escala de veïns sap fins a quin punt la democràcia directa és carregosa i ineficaç. Estem obligats a escoltar-nos i ser corresponsables; però quan les decisions que corresponen a l’administració es traslladen als administrats, els processos s’alenteixen o fins i tot s’aturen. El nostre país és tan horitzontal, i hi ha tanta gent amb un besavi àcrata, que governar-lo a cop de decret és gairebé impossible, cosa que té avantatges i també inconvenients. Per exemple, som a la cua d’Europa en energies renovables perquè cada molí de vent i cada placa solar s’ha de pactar amb aquest eufemisme anomenat “el territori”, que de vegades té molt de sentit col·lectiu però de vegades és molt egoista o té un sentit peculiar del que és la protecció de l’entorn.
La modificació del decret de renovables de la Generalitat té la intenció de corregir l’endarreriment històric que patim en aquesta matèria, i a la vegada pretén assegurar que qualsevol nova instal·lació comptarà amb el consens territorial mínim per a la seva aplicació. És una feina titànica, perquè ara mateix només generem el 7% de l’electricitat a través de les renovables, i el 2030 n’hauríem de generar el 50%. Sense la comprensió de la gent -la comprensió del que realment suposa l’emergència climàtica- serà molt difícil complir els terminis. No és un caprici de la Generalitat, sinó l’obligació de complir els compromisos europeus en la lluita contra l’escalfament global, que avui mateix es debaten a la Cimera de Glasgow.
Moltes de les demandes dels grups conservacionistes són raonables, pretenen evitar la discrecionalitat, afavorir la proximitat entre producció i consum, i corregir el descarat biaix territorial català, on les comarques de Tarragona acumulen fins al 50% de les instal·lacions renovables. Però el conservacionisme té una part d’immobilisme desconfiat, i de defensa de la intangibilitat dels espais naturals, entesos com a patrimoni visual, i no com a còmplices de l’esforç de la societat per autobastir-se d’energia neta.
He d’admetre que no comparteixo el disgust que provoca a molta gent la presència d’infraestructures energètiques en el medi natural, sobretot si serveixen un bon fi. Fins i tot admeto que les grans obres d’enginyeria em resulten agradables a la vista enmig dels paisatges imponents; els esforços humans per domar la naturalesa sovint em resulten emocionants. No diré, com Josep Pla, que els paisatges més bonics són els més productius (això es podia dir fa 50 anys a l’Empordanet, ara ja és més difícil), però sí que els parcs eòlics que domestiquen el vent en estat salvatge per convertir-lo en energia no només m’agraden, sinó que em connecten amb la idea de la cooperació entre l’home i la natura, que és a la base de tota civilització. I ara encara amb més motiu, si aquesta cooperació és la pedra de toc de la conservació del medi ambient, malmès per segles de depredació.
No voldria, en canvi, caure en l’estigmatització del conservacionisme repatani. Ja vam cometre l’error molts de nosaltres, fa algunes dècades, de ridiculitzar l’ecologisme, que és l’únic gran -isme al qual el temps, malauradament, ha donat la raó amb escreix. Avui dia, totes les actituds polítiques, totes les doctrines econòmiques, tenen dues cares i són difícilment objectivables. Però la crisi climàtica no admet matisos ni vacil·lacions, i ens interpel·la com a societat i com a generació. Podem malfiar-nos dels polítics, podem ser escèptics amb els economistes. Però en una emergència ambiental com la que vivim, estem obligats a fer cas als científics. Són ells, ara, els nostres generals.
