Han passat 16 anys des que Barack Obama va sacsejar la manera de fer campanyes als Estats Units. A la històrica convenció demòcrata del 2008 a Denver (Colorado) es va viure l’inici d’una confrontació electoral entre dos models que duria la societat nord-americana a una nova era política. Aquella campanya, en la qual vaig participar fent tasques de suport en comunicació política, va ser un moment molt potent que, quatre mandats després, Kamala Harris vol repetir. Aquest agost a Chicago (Illinois) la candidata demòcrata ha recuperat el missatge de canvi i esperança en una cursa cap a la Casa Blanca que recorda enormement la d’aquell any. Evidentment, amb matisos.
Obama va vèncer i es va convertir en el primer president negre dels EUA. Ara Harris podria tornar a fer història i convertir-se en la primera dona que ocupa el Despatx Oval. Dona, i d’ascendència asiàtica. Un fet que, igual que va passar en la campanya d’Obama, ha mobilitzat els votants joves, les dones i col·lectius com l’hispà i el negre, tot i que aquest darrer encara mostri menys compromís que a la campanya del "Yes we can".
Que la candidata demòcrata pugui vèncer és una esperança per a una Europa debilitada i per al món sencer. Fa 16 anys, la victòria d’Obama es va rebre i percebre, a ulls occidentals, com un bàlsam per a les tensions geopolítiques arreu del planeta. Tant, que només un any després de proclamar-se president va ser reconegut amb el Nobel de la pau (tot i que els Estats Units van estar involucrats en conflictes bèl·lics al llarg de tota la seva presidència).
L’entrada en escena de Harris ha estat un revulsiu. A la convenció de Chicago del mes d’agost vaig reviure un nou efecte Obama. El que havia de ser una onada de canvi va acabar convertint-se en un tsunami que ningú esperava. Durant aquella setmana, més de 5.000 persones de la ciutat de la vora del llac Michigan es van oferir voluntàries per ajudar en la campanya, es van recaptar més de 200 milions de dòlars i el pavelló dels Bulls, el United Center, va quedar petit com ho va quedar el 2008 l’estadi Empower Field at Mile High de Denver. En acabar la convenció, per la qual van desfilar tots els pesos pesants del Partit Demòcrata, l’efecte Harris agafava forma de tsunami.
Obama projectava esperança i canvi. Ara Harris llueix il·lusió, alegria i entusiasme. La renúncia de Joe Biden i el seu suport a la vicepresidenta han estat un encert. Els demòcrates s’ho tornen a creure, i indecisos i republicans moderats, ara sí, han decidit involucrar-s'hi. Al contrari del que passava abans de la convenció de Chicago, desenes de milers d’americans que es volien quedar a casa aniran a votar. Ho faran, segons apunten les enquestes, per una líder amb carisma que ara mateix és l’única que pot parar els peus a un Donald Trump desbocat.
Ara bé, el polvorí del Pròxim Orient ha entrat de ple en la campanya. Ha agafat el relleu al conflicte d’Ucraïna i el que decideixi els pròxims dies l’administració Biden en l’esfera internacional podria girar-se en contra de Harris. La vicepresidenta, amb aquest escenari imprevisible, té encara molta feina per fer. Passa de puntetes pels afers més complexos i estratègics, com és precisament la política global. Un punt dèbil que serveix als trumpistes per acusar-la de complicitat amb Hamàs i Hezbollah. Defensar la dignitat de les dones, la salut pública i la igualtat és important, però no n’hi ha prou. Aquestes eleccions van sobretot d’inflació, immigració i seguretat, i la divisió entre bons i dolents que alimenta Trump es nodreix precisament d’aquests tres components.
La societat nord-americana, igual que va passar fa 16 anys, s’ha tornat a polaritzar. Aquesta vegada, però, d’una manera més preocupant. Per això el 5 de novembre del 2024 és important que venci Harris. Igual que va passar el novembre del 2008, d'aquí menys d’un mes sabrem si Kamala, la "candidata del poble", serà capaç d'aturar una espiral de confrontació que amenaça el món sencer.
