Oasi evaporat (1994)

De l’article d’Ernest Lluch (Vilassar de Mar, 1937 - Barcelona, 2000) a La Vanguardia (1-XII-1994). Traducció pròpia. Llavors feia quinze dies que s’havia commemorat el 20è aniversari de la fundació a Montserrat de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Enguany s’escau el cinquantenari d’aquell esdeveniment polític. En aquesta peça, Ernest Lluch s’identificava sota la firma com a rector de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo. El 21 de novembre proppassat també es va recordar que ha fet 24 anys de l’assassinat d’aquest economista, catedràtic, polític i articulista de rellevant referència.

Un article de Gaziel, en aquestes mateixes pàgines, durant els anys trenta, va tenir una gran influència no tan sols en els anys republicans següents a la seva publicació, sinó també per ser considerat un raonament encertat a llarg termini. El seu contingut era el d’afirmar que Catalunya era un autèntic oasi singular dins de les tensions que, dissortadament, ocupaven la geografia de la resta d’Espanya. [...] Els darrers esdeveniments catalitzats a l’entorn de la figura de l’anomenat financiero catalán, i així com sospites de corrupció, han trencat o han evaporat la idea que som un oasi. [...] En els últims dies s’ha anat obrint la convicció que Catalunya és, més o menys, una zona com la resta d’Espanya o la resta d’Europa. L’oasi s’ha evaporat. Em sembla que aquest és un fet que afecta el conjunt de la societat catalana, però d’una manera especial a qui, a nivell autonòmic, és el principal partit i governa pràcticament sense limitacions des de 1980. En altres paraules: no solament som un país molt semblant als altres –el nostre oasi s’ha evaporat–, sinó que a més el partit que encapçala el govern català, dins d’una coalició [amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC)], és molt semblant als altres. [...] Fa anys Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) no va voler transformar-se en un partit perquè pensava aleshores que podia ser més que un partit. No va voler ser un partit, però si fa no fa és com un partit i amb les mateixes dificultats que qualsevol altre. No penso pas que de les meves reflexions se n’hagin d’extreure conclusions negatives. És normal que una societat com la catalana i un partit com Convergència no puguin romandre al marge de les tensions que es reflecteixen en societats semblants. L’estranya il·lusió que vivíem en un oasi i governats per una organització que no era estrictament un partit era un fenomen que no es troba en el món democràtic dels homes i de les dones. Hi haurà aspectes negatius en això, però n’hi ha un altre de clarament positiu: som com els altres. Els catalans ens hem d’exigir com els altres i tenim virtuts i defectes més o menys com els altres. I els nostres partits, també. [...] Convé aclarir en aquests dies si es recolza o no es recolza el govern socialista espanyol. L’alternança d’opinions treu eficàcia a l’estabilitat. [...] Penso que, sense més dents de serra, caldria tornar a establir les coses des de fonaments comuns al Partit dels Socialistes (PS) i a Convergència i Unió (CiU): els valors democràtics, el respecte parlamentari i el desig de donar sortida estable al creixement econòmic. No som un oasi, i els partits catalans no són res més que partits.