Seguir les propostes de reforma del Codi Penal recorda aquests dies el Carrusel Deportivo dels diumenges de la nostra infància. Cal estar atent al minut i resultat. I a vegades ni així n'estem assabentats. De cop, el govern vol eliminar el delicte de sedició, rebaixar parcialment les penes en el de malversació i arreglar el desgavell de la llei del només sí és sí. I cada dia ho fa de manera diferent.
Les normes penals són complexes. Les conductes castigades s'han de descriure de manera clara i tenint en compte altres delictes similars. Més enllà d'això, la interpretació final de quines accions són delictives i quina pena els correspon està en mans dels jutges, que, a més, en cada cas concret hauran de valorar les proves existents. Intervenir en aquest procés requereix competència tècnica i visió de conjunt.
Això no obsta perquè les majories parlamentàries plasmin el programa polític també a través de reformes penals. Però exigeix fer-ho de manera assossegada i explicar-ho adequadament a la societat.
La reforma de la malversació és jurídicament molt raonable: no té la mateixa gravetat apropiar-se de fons públics per a un mateix o per a tercers que administrar-los de manera defectuosa. Les dues conductes s'han de castigar, però de manera diferent. Històricament, el nostre Codi Penal sempre va recollir aquesta diferenciació. Així que allò que intenta la reforma actual és tornar al règim tradicional del nostre dret. No obstant això, la manera com s'ha fet està creant un gran problema polític i social que la posa en dubte. S'ha negociat com una exigència d'ERC per facilitar que els seus líders no estiguin inhabilitats per a les pròximes eleccions o, en altres casos, ni tan sols siguin castigats.
Si el govern parteix del fet que la sentència del Procés va ser política i injusta, hauria d'haver estat valent i haver inclòs en els indults també la condemna per malversació. No ho va fer i ara pretén posar-hi remei amb una llei ad hoc. Fent-ho així es col·loca públicament en mans dels independentistes. Alhora, la reforma malmet l'eficàcia de la lluita contra la corrupció, ja que implicaria necessàriament rebaixar penes a alguns polítics condemnats per aquest motiu, llançant un missatge molt perillós a l'opinió pública. A més, ni tan sols està garantit que serveixi per aconseguir l'objectiu buscat: el nou delicte –després de multitud de modificacions improvisades– només es castiga si hi ha un perjudici greu per al servei públic, i això, la gravetat, és un concepte jurídic indeterminat que haurà d'apreciar cada jutge. Amb els antecedents dels pronunciaments judicials sobre el Procés, no és absurd imaginar que molts jutges espanyols puguin tenir la temptació d'aplicar el nou tipus penal amb generositat i amplitud. Tots aquests inconvenients semblen ser fruit de les presses i d'una reforma poc meditada quant al contingut i la forma.
Una cosa semblant passa amb la desaparició del delicte de sedició. És una exigència jurídica que ens situa en la línia de la majoria de països europeus i acaba amb penes molt desproporcionades. Però al fer-se de pressa i amb l'únic objectiu declarat d'acontentar l'independentisme, no se n'han tingut en compte les conseqüències. Es despenalitzen les conductes dels líders secessionistes però a canvi es permet castigar amb penes de presó –com a desordres públics agreujats– multitud de protestes socials que fins ara no eren delictives. L'enèsima esmena a l'esmena intenta evitar aquest efecte, però en la confusió existent no és clar que ho aconsegueixi. Tot això, a més, succeeix després de la decepció de la llei del només sí és sí: una reforma molt necessària per augmentar la protecció de la llibertat sexual de les dones, però que, lògicament, ha provocat la rebaixa d'algunes condemnes anteriors, cosa que s'ha intentat remeiar amb el nyap de canviar l'exposició de motius de la llei, que no té eficàcia jurídica.
En els tres casos esmentats, les reformes eren necessàries i tenen lògica jurídica. No obstant això, es fan amb improvisació, sense prou reflexió tècnica i en un moment pèssim. A més, el govern no ha estat capaç d'explicar-les. Perquè la ciutadania entengués el sentit d'aquests canvis, calia una tasca pedagògica que no ha existit. A l'opinió pública li ha transmès una sensació de favoritisme polític i de falta de perícia tècnica que, sens dubte, tindrà un cost per al govern, però, encara pitjor, limitarà l'eficàcia real d'unes mesures jurídicament i socialment necessàries. La voluntat política no és suficient si es concreta en nyaps d'aquesta categoria.
