El nus gordià i el Consell per la República
República o autonomia? ¿Tensionar o eixamplar la base? ¿Culminar el mandat de l’1-O o posar els fonaments per a la propera finestra d’oportunitats? El sobiranisme està atrapat en aquestes disjuntives, paralitzat davant un dilema que no es pot desfer plantejat així, com el nus gordià.
Les tensions són inherents i consubstancials a la política, que, finalment, no pot fer altra cosa que prioritzar, sense que això hagi de significar que es renuncia del tot a la resta d’opcions. Una mica d’això i un pessic d’allò. Hospitals que funcionin raonablement a costa de carreteres menys senyalitzades, però carreteres asfaltades a costa d’una llista d’espera una mica més llarga. Ara bé, com més dimensions articulin el camp de decisions polítiques més difícil serà el repte de trobar una solució que no impliqui atzucacs i cicles entre alternatives, que poden ser paralitzants. L’any 1951 el politòleg nord-americà Kenneth Arrow anunciava el “teorema de la impossibilitat”, que ve a dir que, en democràcia, hem d’assumir aquest problema i obre la porta a proposar fórmules institucionals que permetin imperfectament superar-lo.
A Catalunya, la política fa molt temps que s’enfronta al repte d’articular dos plans fonamentals diferents: l’eix esquerra-dreta i el nacional. Què ve abans? Quan la priorització no és compartida el dilema és constant. En el passat potser havíem trobat una manera de resoldre’l. Semblava que es prioritzava l’eix nacional en l’àmbit de les eleccions autonòmiques i l’ideològic en el de les generals (sense oblidar l’abstenció diferencial que contribuïa a aquestes dues lògiques).
L’escenari post 1-O ha multiplicat els dilemes en proporcions poc habituals i ha rebentat els implícits que havíem fet servir per superar-los, fins a generar situacions gairebé esquizofrèniques. ¿Quanta més o menys República a canvi de quanta menys o més autonomia? ¿O quanta menys o més ideologia? Un dia el Govern diu que som República i que els CDR han de pressionar, i l’altre s’ha d’asseure a negociar amb els Mossos partides que depenen dels pressupostos autonòmics (un pessic de...). A què juguem?
És possible que l’única via per començar a clarificar políticament el país sigui separar les diferents dimensions en àmbits i actors polítics diferents. De fet, aquesta idea ja és implícita en qualsevol consideració sobre la importància dels rols en la política i, en general, en la vida pública. El rol serveix per fixar unes regles del joc per a cadascú i per tenir expectatives raonables sobre com procedir. Quan un policia es posa l’uniforme no s’espera que actuï com un amic, o un pare. El seu uniforme fa que sàpigues com adreçar-t’hi, quines regles hauria de complir i què en podem esperar. En la política catalana això fa mesos que no passa amb un Govern, i especialment un president, que canvia d’uniforme o de barret sense previ avís.
Desfer l’embolic de plans entrelligats i rols borrosos podria passar per omplir de contingut -i alhora perfilar amb prou claredat- el Consell per la República. És aquest òrgan, juntament amb el moviment social i els partits polítics independentistes, el que hauria de liderar l’impuls cap a la República. No el Govern. El nucli de coordinació -dins i fora de Catalunya- d’aquesta lluita hauria d’independitzar-se del Govern, malgrat totes les complicitats que hi pugui mantenir. I el Govern, d’ell. Per als partits independentistes, certament, el rol és una mica més complicat de definir. Haurien de donar suport a un govern autonòmic i a les seves polítiques autonòmiques i amplificar, des del Parlament i la societat, la feina per la República.
Sens dubte, els judicis i el fet de tenir presos polítics ho dificulten. Però si els rols no estan clars, si els plans no estan deslligats, serà difícil que l’ANC i Òmnium puguin reelaborar un pla de treball. I si no el tenen i no tornen a liderar l’impuls republicà, el seu protagonisme al carrer serà substituït per altres actors. En política el buit sempre l’omple algú.
La confusió es va iniciar, potser, quan la presidenta de l’ANC va passar a ser-ho del Parlament. Però era una situació d’excepcionalitat -que, probablement, va arribar a la seva fi amb la no investidura de Puigdemont- i no es pot mantenir al llarg del temps sense, precisament, contribuir a aprofundir els atzucacs. Cal fer polítiques de les engrunes -si se’m permet- per ajudar a trobar un sostre a la gent que ara no en té, i cal treballar per arribar a una República on les polítiques d’habitatge s’orientin per principis constituents diferents. Calen coalicions en polítiques públiques i coalicions per la República. Han de poder deslligar-se.
República o autonomia? L’error és la disjunció. No és una o, és una i. Però una i que han de protagonitzar actors polítics diferents.
