«La història de la presó s’inscriu, doncs,
en la història més àmplia de la hipocresia»
Massimo Pavarini
La mort tràgica –l’assassinat luctuós– de la Núria, la cuinera de Mas d’Enric, ha tornat a posar el focus en les presons catalanes –aquest focus que tan sovint s’apaga i quasi sempre s’amaga–. També ens ha posat, com a país, un mirall a la cara i ha desencadenat alguns discursos que esparveren i esglaien. Al capdavall, tots som a la presó, els que hi són a dins i els que la legitimen des de fora com a política de final de canonada d’un sistema que fa aigües en tants sentits. Ningú no ens tornarà la Núria –i que no torni a passar ja només depèn dels supervivents–. No caldria ni dir-ho, però la primera mort d’una treballadora en quaranta anys –una cuinera– no desvirtua cap model ni cap dret de vaga. Ni el dret de crítica ni les segones oportunitats, ni el dret fonamental de protesta per reclamar millores ni el principi de reinserció social. El que sí que s’autodesvirtua sol és el càstig col·lectiu i la vulneració de drets contra 5.000 persones preses i llurs familiars, la propagació de discursos ultrasecuritaris d’escopeta de fira i la reducció de la sempre sensible qüestió penitenciària a un debat únic i unívoc que bandeja tots els principis rectors de l’humanisme penal. Com s’evita, distopia de Minority Report, que torni a passar? Treure de les tasques de cuina vuit presos condemnats per homicidi equival directament a convertir-los en presumptes culpables per equiparació al que ha fet només un. Tan absurd com l'intent judicial recent de tancar Telegram d’una revolada, amb 8,5 milions d’usuaris directament afectats.
Si es tracta –tant de bo– de mantenir el focus obert sobre els murs carceraris, la freda estadística penitenciària ens recorda avui que, arrencant el 2024, hi ha a Catalunya 8.042 persones empresonades –459 d’elles, dones–, un 4% més que el desembre del 2022 i 2.700 menys que el 2010, quan es va batre el rècord: 10.741. Tenim una taxa de població empresonada de 103 persones per cada 100.000 habitants –122 a l’estat espanyol respecte a una mitjana europea de 117–. Lluny de Turquia (355), allunyats de Finlàndia (50) i sideralment distants dels 639 dels Estats Units de la llibertat, on el complex industrial-penitenciari és un pou sense fons, un escorxador de vides i un negoci que barreja alhora capitalisme de vigilància enfora i capitalisme de reclusió murs endins. A Catalunya, fins al 31 de desembre del 2023, els presos penats portaven engarjolats de mitjana 1.145,9 dies i els presos preventius 287,3 dies. La mitjana de condemna imposada és de 2.863 dies –recomptin els dies i les nits–. Per delictes principals del que la presó concentra, 3.361 són contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic i 1.495 contra la seguretat col·lectiva (salut pública i seguretat viària). La presó també parla sempre de desigualtats socials, va per codi postal –les llibertats a milió d’euros, també– i resumeix la rutina sistèmica de recloure la pobresa. La mateixa data, el 50,3% de la població reclusa era estrangera, un 5% estava en tractament amb metadona i 887 estaven sota programes de seguiment especialitzat. El 2023 va tancar-se amb 12 casos de tuberculosi, una incidència del VIH que s'acostava al 4% i 199 persones preses amb hepatitis C. Per no parlar de salut mental: si extramurs els trastorns augmenten, intramurs els sofriments es multipliquen –com les violències, com les desesperacions, com els aïllaments, a la presó tot augmenta exponencialment.
Respecte als incidents dins les presons, l’estadística detalla –sense entrar en els detalls de cada cas– una mitjana mensual de 275 casos: lesions o agressions lleus i greus (a interns i funcionaris), autolesions (greus i lleus) i evasions consumades. Com a institució total, l’any passat la presó catalana va obrir 15.000 expedients disciplinaris. "Volem sortir vius de la presó", hem sentit aquests dies arran de la primera mort d’una treballadora del sistema penitenciari català des del 1984. Des del 2020, en unes altres casuístiques que també ensorren vides, no n’han sortit vives 41 persones preses que es van suïcidar i 16 que hi van morir per sobredosi –i 27 defuncions més resten pendents d’etiologia, segons les dades oficials–. Sí que sabem que des del 2010 només hi ha hagut, abans de la mort de la Núria, un cas d’homicidi –l’octubre del 2020 a Brians 2–, on un pres en va matar un altre al pati. Però dos fets brutalment excepcionals no poden ensorrar tot un model, on treballen 5.691 persones. Que calen més recursos i més personal –i no només i exclusivament de vigilància: educadors, psicòlegs o metges– és evident. Però fa pensar –i molt– que hagin estat tretze entitats de drets humans, vint associacions cristianes i bona part del tercer sector social els que hagin alçat la veu recordant-nos també els drets de presos i preses. Més encara en un país que recentment ha viscut tan de prop la presó i que, recuperada la llibertat dels presos polítics, se’n va oblidar massa ràpid –i segurament Raül Romeva és qui més hi ha reflexionat.
La memòria del model penitenciari català que ara es vol qüestionar –amb atacs viscerals i vergonyosos contra dilatades trajectòries de compromís com les de l’Armand Calderó– no està exempta –com res a la vida– de disrupcions, angles foscos, dificultats i alteracions. Un no pot oblidar ni el motí ni la repressió a Quatre Camins del 2004 –enguany fa vint anys d’aquell forat negre de la història recent–, que es va acabar amb maltractaments a vint-i-nou presos i amb sentència judicial ferma i dura contra els responsables de la presó. Ni esborrar la dimissió, no tan llunyana, el 2018, del director de Brians 1, un home bo com Josep Font, rere les reiterades i infames amenaces de mort d’una part del funcionariat. Ni tampoc la persecució judicial obsessiva d’alguns sindicats contra Iñaki Rivera, un atac gens encobert contra l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona que va arrencar el 2004, just arran del motí de Quatre Camins, i que ha vist totes les querelles arxivades. Caldria afegir, en estricte present, que aquest mateix gener coneixíem que les contencions mecàniques a les presons catalanes –immobilitzacions sovint amb subjecció a llit o cadira– s’han duplicat en cinc anys i que la proposta de debat sobre l’ús d’esprais per reduir presos o de la intel·ligència artificial per monitoritzar els perfils ha marcat la legislatura que ara es clou.
Malauradament, tot el debat s’ha dut, metafísica de la guerra cultural reaccionària, cap a un pretès bonisme –el mot més explotat per una extrema dreta caníbal– del qual mai s’aclareix l’alternativa: el malisme? La consciència que el mal existeix –i que es repeteix– no hauria d’anul·lar mai, sinó al contrari, la consciència del bé –que també es repeteix–. Si tots som Núria és, en l’angle obert de tots els dolors, perquè tots podem ser un pres que se suïcida, el darrer desnonat de la darrera setmana o un migrant ofegat a la Mediterrània. Divendres Sant el papa Francesc rentava els peus de dotze dones empresonades, mentre a la UE hi ha mig milió de persones preses al món del mercat lliure. I sí, on ens falta una cuinera, la Núria.
