Saltar el mur de la desconfiança

Ho han dit molts analistes aquests dies: el bipartidisme s'ha acabat, perquè la societat ha canviat i el sistema de representació fa que això es reflecteixi també en els òrgans parlamentaris. En aquest nou marc que tossudament demostren els electors (i no cal que esperem al 10 de novembre a la nit per saber-ho) em preocupa l'argument de la falta de confiança per tancar acords. Les propostes es poden discutir, matisar, posposar, programar, esglaonar, derogar, acordar, tenen molt de marge de maniobra. Però no hi ha res que un pugui dir o fer que pugui rebatre l'argument de la falta de confiança. Sempre podràs dir que no et refies d'algú perquè ara fa una cosa i després pot fer-ne una altra. És indemostrable que no pugui arribar a fer-ho. No pots fer que algú confiï en tu. L'únic que ho fa possible és la voluntat de creure-ho, el voler voler.

Avui dia costa de veure aquesta relació en el panorama polític català, espanyol i internacional i en canvi no paro de veure exemples que funcionen en l'àmbit social. Aliances entre professionals d'un mateix sector, relacions de benefici mutu que aparquen el recel per mirar endavant. Només en un clima de confiança, que és responsabilitat de totes les parts, hi pot créixer el compromís, la relació que ens compromet als uns amb els altres, amb allò que hem decidit que farem.

Tot i que l'excés de confiança s'entén com una cosa negativa, que et pot abocar a perills insospitats, una manca de confiança muta en recel, en allunyament, en inacció. El mur de la desconfiança només es pot saltar amb confiança, i per fer-ho cal arriscar-se i mostrar-se generós. No parlo de ser un il·lús, però la perversió de qui demana perdó és que llavors l'altre pensi què més li ha fet que no sap; la perversió de qui canvia de parer és que l’altre no pugui evitar de dir "Ja t'ho deia jo". Cal confiar fins i tot per discrepar. Jo ja entenc que la confiança costa molt de guanyar i molt poc de perdre, per això a mi cada vegada m’interessa més la gent que confia, que no es posa barreres, que té curiositat per conèixer l'altre.

Raül Romeva signa totes les seves comunicacions amb el mantra "Mà estesa, verb serè, mirada llarga i cap alt". És una de les veus que més autocrítica han fet des de la seva responsabilitat de govern. I potser avui és un bon dia per recuperar algunes d'aquestes idees, que espero interpretar bé. La pressa, que va dur a decisions precipitades; o la simplificació, que no va tenir prou en compte la complexitat de la societat i de la situació. A 'Esperança i llibertat' (Ara Llibres, 2019) proposa fer política a partir del que es té, no del que es podria haver tingut, superar la dinàmica de blocs –"la majoria de gent no viu en trinxeres ni les desitja"–, que estableix barreres al diàleg, i construir nous consensos a partir de l'acord i no de la confrontació, sense renunciar al dret a l'autodeterminació. Hi podríem trobar a faltar moltes coses, però ni podem esborrar el passat ni podem estar mirant enrere permanentment. Si s'assumeixen aquests plantejaments de forma col·lectiva jo estic disposada a mirar endavant. Amb confiança.

Sempre s'és a temps d'estendre la mà, d'acostar-se a l'altre. Sempre. I val més tard que mai. Sempre. Però més enllà de l’autocrítica el que em preocupa ara és que no sapiguem què ve a continuació. Perquè aquí tothom ha de demostrar que darrere la mà estesa hi ha una manera d'actuar que ens inclogui a tots com a país. "Tot és veritat i ningú no la té sencera", em diu amb vehemència, amb els ulls tan vius com sempre, amb el gest ferm sobre el vidre que ens separa. N’he parlat amb ell altres vegades i costa d’entendre que aquest cop sigui amb 600 nits de presó a sobre. Obrir-se a l'altre a vegades seria tan senzill com preguntar-se i preguntar a l'altre per què fa el que fa, però la realitat és que acostumem a decidir-ho nosaltres sense preguntar. En tot cas tenim dret a aïllar els que menteixen i tenim dret a tenir tota la informació per decidir-ho.

Fa molts mesos (em fa vergonya dir anys) que em demano i demano "I ara què fem?" i veig poques respostes en els ulls de la gent. Admeto que ens falti perspectiva, però els ciutadans no podem ni podrem amb tot. L'exercici polític és el d'aixecar la mirada del paper o del tuit, escoltar altres veus que no siguin les dels corifeus propis. Em consta que algunes d'aquestes coses passen i es diuen en privat. ¿Heu provat mai de desenredar un cabdell de llana? No n'hi ha prou amb estirar dels extrems, cal obrir la xarxa dels fils tant com es pugui per desfer l'embolic, cal donar espai, cal confiar.