Què podem fer?

Vivim temps de prohibicions. Enmig de tantes incerteses, i encara amb el neguit per la pandèmia del covid-19, les pautes que es donen des de les administracions es basen més en el que no podem fer que en el que podem fer. Independentment de les qüestions sobre la confiança, el respecte i l'obediència que se'n deriva, i que en part són hereves d'una manera de fer política que fa anys que arrossega problemes de credibilitat, penso que com a ciutadans tenim tant l'obligació de respectar les prohibicions com la d'invertir els termes i ser propositius i corresponsables respecte del que sí que podem fer. El que puguem fer ho hem de fer per nosaltres i pels altres. I hi ha un munt de decisions que podem prendre cada dia i que no s’exclouen les unes a les altres.

Podem obeir i podem qüestionar. Recomano una vella recepta. Fer més amb menys. Exigir directrius que siguin poques i clares i d'obligat compliment per a tothom. Que hi hagi poques veus, coordinades i fiables. El soroll acaba silenciant el que és important. Sobre unes poques coses, posar-se d'acord i no qüestionar-les. Sobre tota la immensa resta, no callar. Podem reclamar que s'obeeixin les normes sense que calguin tants mecanismes de control i de coerció si els responsables polítics són capaços de transmetre-les amb la convicció de la unitat entre les administracions, una base científica que les sustenti i uns paràmetres verificables. Un deu al Festival de Sant Sebastià que va expulsar el director de cinema Eugène Green per no voler-se posar la mascareta.

Podem callar i podem parlar. Podem callar per escoltar el silenci del març, el dels carrers que ens permetia sentir els ocells. Podem callar per escoltar les veus que menys criden i que sovint són les que més pateixen. Podem callar per escoltar què es diu darrere tantes persianes abaixades sobre el nostre model econòmic, sobre el turisme, sobre el consum. Podem parlar per compartir en públic i en privat què ens neguiteja. En moments de crisi és quan és més important fer-se preguntes i potser és quan estàs en pitjors condicions de fer-ho. Preguntar no és ofendre si s'encerta en el quan i el com. Un deu als que alcen la veu per fer preguntes incòmodes, als que s'atreveixen a qüestionar-ho tot, començant per ells mateixos. Un deu als que fan callar els xarlatans posant en evidència la buidor de les seves paraules o la hipocresia en la distància amb les seves accions.

Podem silenciar i podem amplificar. Podem optar per silenciar la tirania dels insults i els menyspreus que només s'alimenten del ressò que obtenen. Podem decidir no caure en els paranys de la comunicació política i del panem et circenses. Podem amplificar les mil i una iniciatives de bones pràctiques comunitàries en les famílies, les escoles i els veïnats, potser important de baix a dalt noves formes de gestió cooperativa. Dic noves perquè es veuen obligades a reinventar-se cada dia, a resistir els embats del capitalisme depredador, a lluitar contra el masclisme cada dia del món. Els regnes de taifa són una broma al costat de les nostres incapacitats d'articular solucions globals que ens permetin avançar junts. Cada dia hi ha reflexions molt interessants des del dret, la sanitat, el pensament i l'educació en aquest diari, per exemple, i sé com és de difícil articular un discurs que es tradueixi en consens, acció política, i desplegament de mesures. Necessitem nous lideratges compartits. Un deu per al gimnàs de Sant Pau, un deu per als que no es rendeixen.

Podem sortir i podem quedar-nos a casa. Podem comprar a la botiga del barri i productes de quilòmetre zero, podem intentar reduir desplaçaments i riscos. Podem i hem de reflexionar sobre les implicacions que té la pandèmia sobre l'economia, per no fer de l'excepcionalitat d’un any el retorn a allà on érem. Podem repensar models, depassar el marc de l'intercanvi comercial amb l'establiment de noves aliances, de diversificació, d'aprofitar els avantatges de l'entorn digital per multiplicar els impactes i l'ambició d'allò que fem. Un deu per a les cooperatives del camp que estan trobant escletxes en el sistema per fer viables els seus negocis.

Podríem trobar un munt d'exemples de la nostra vida quotidiana i comunitària que ens ajudarien a aixecar la mirada i contribuir a la gestió de la crisi: en el com gestionem les nostres economies, en la nostra implicació social, cultural i política, en el retorn per a tots aquells ens han ajudat en els pitjors moments de la pandèmia... Si no és ara, quan? Si no som nosaltres, qui?