Anomalia. No tothom és declarat anomalia del sistema. Qui diu anomalia diu anormalitat, irregularitat, raresa, desviació... Bufet lliure nominal. Núria Feliu no era cantant: era una anomalia. Comença a cantar en català amb tot en contra. Continua cantant i no deixa mai de cantar en català. On no hi havia jazz en català el posa amb cordes vocals naturals. Anòmala ahir i avui.
Un 27 de febrer de 1965 anòmal Feliu comença a trepitjar els escenaris. Palau de la Música. Diu així la crònica: “En la segunda parte actuaron por primera vez dos nuevos valores: Luis Olivares y Nuria Feliu. El joven cantante Olivares, usando la lengua catalana, puede gozar de los beneficios de un auditorio gentil y complaciente, lo que no es circunstancia despreciable para empezar, aunque no se trate de un público multitudinario; es una ventaja que difícilmente tendría un debutante si cantase en otro idioma, en otro lugar y en otro momento, realmente poco común en un principiante, pero en verdad los artistas consagrados no tienen de momento motivos para sentir inquietudes ante la aparición de este nuevo competidor. Nuria Feliu tampoco inquietará mucho, pero por otros motivos: porque no hay nadie en nuestro país que practique dignamente el género para el que anoche mostró ella especial predisposición. Nuria Feliu puede ser una gran «vedette de la canción»... ” La mort de Feliu ens fa veure que no sortim de la rotonda 1965.
De la mateixa manera, com és sabut, transmès i fet llei, que Déu no parla català, el jazz, tampoc. I les sèries de televisió, les pel·lícules, els manuals d’instruccions, els de destruccions, els que t’han de vendre una rentadora atòmica o un míssil nuclear... Contínuament “un auditorio gentil y complaciente ”, un públic minoritari. Un no anirem-massa-lluny. Un el gos-ben-estacat. Un mal-que-no-vol-soroll. Un enganyar-se-permanentment. Perquè el problema és el que tenia Feliu: “la veu”. La seva veu. De la boca sortia el que no podia sortir. El que fos, de manera meravellosa, celestial, única, però en català. El problema sempre és aquest. El 1965 i ara. I demà. El problema és voler ser normal. Un català no pot ser normal a casa seva perquè tot el que sigui català i en català ha de ser minoritari, rar, estrafolari, estrambòtic, inferior, barroer... No arribem als estàndards de l’existència. I si Feliu crea, recrea, llega els estàndards del jazz, els boleros i els cuplets en català perquè siguin massius, aquesta és l’anomalia. Som la banda sonora del moviment antisistema.
Ens hem convertit en antisistema a casa nostra. Vivim perquè som antisistema. Continuem per ser antisistema. On no hi ha cançó en català la creem. O no hi ha no-sé-què-ho-fem. Sempre és així. S’ha fet. És un fet. El 1965. Però també durant tot el segle XX i abans al XIX, al XVIII. Sempre anem a la contra. Davant de l’autoinsuficiència de l’estat nacional-letal espanyol, l’autosuficiència catalana. Ja li va dir el carnisser al corder: “La realitat és la que és”. Diria que ho sabem. Que tenim proves innombrables, a granel, colossals. Som un paraestat. Un simulacre. Una realitat paral·lela. Som un búnquer. Un disc de memòria. Això, això deia la crònica de 1965: “Todos los artistas consiguieron merecidas ovaciones, pero al final el aire de Nuria Feliu y su «People» seguía flotando inalterable en la atmósfera. Si esta noche va a significar la revelación de una gran «estrella», bien valdrá la pena guardarla en la memoria ”. No en tenim de neurona. El 1965 Feliu ja era una estrella, com el 2022. Tenim estrelles en català... i un terra en castellà. El 1965 i el 2022. Érem antisistema aleshores i som antisistema ara. Alguna cosa passa quan sempre passa el mateix. No sortim d’aquí. Això sí, Anirem tots cap al cel! Potser un dia caldrà provar el camí de l’infern.
