Un futur govern al ring
Si el sabotatge de la Junta Electoral Central no aconsegueix els seus objectius de torpedinar la formació de govern, dimarts serà investit Pedro Sánchez. En cas que la investidura tiri endavant, el govern PSOE-Podem inaugurarà la primera coalició real des de la Transició, però serà minoritari, de 155 diputats; i, com hem vist, ja té poderosos enemics abans de constituir-se. La seva primera prova de foc serà l’aprovació de pressupostos. A partir d’aquí, assistirem a una relació complicada entre dos partits que fins fa molt poc han estat furibunds rivals.
Tot i el triomfalisme per l'acord assolit, les dues formacions tenen clar que el pròxim govern viurà una mica al ring. A la banda esquerra, Podem, el partit nascut de les protestes del 15-M per contestar al règim del 78 –del qual el PSOE va ser un artífex destacat–. A la dreta, el mateix PSOE, pes pesant i gran partit d'estat, i responsable, en bona mesura, de la forma que tenen les principals institucions del nostre sistema polític. No serà senzill, doncs. El PSOE haurà de calmar els poders econòmics –CEOE inclosa– i contrarestar els radicalismes del seu soci de govern, mentre l'arracona per no perdre terreny per l'esquerra. Podem, per la seva banda, haurà de demostrar amb èxits tangibles que les seves renúncies programàtiques i la seva obstinació per aconseguir ministeris estaven justificades. Dissipades les boires de la crisi de l'any 2008, per a què pot ser útil el partit de la impugnació?
L'alegria amb què ha estat acollit el programa del pacte de l'abraçada ens parla del canvi de clima social, allunyat ja de crítiques maximalistes al sistema polític. L'escenari dretanitzat amb l'emergència de Vox fa que les mesures tímidament socialdemòcrates semblin propostes gairebé revolucionàries. Certament, per les crítiques de la dreta –totalment desfermada aquests dies– es podria pensar que estem davant d'un govern de la CNT, un que trencarà Espanya per asseure's a parlar amb l'independentisme.
No obstant això, l'acord no sembla rubricat per Lenin i ni tan sols per Chávez, encara que apugi impostos a rendes altes i empreses. Sí que recull un seguit de referències a les lluites més importants dels últims temps. Unes mesures que responen, parcialment, a les demandes dels pensionistes, del feminisme, de les lluites laborals –com derogar parcialment la reforma laboral del 2012–, de les protestes ecologistes o del moviment pel dret a l'habitatge. Encara que l'acord és ambigu en moltes qüestions –la PAH l'ha qualificat de "brindis al sol"–, si es compleix en un 25% podem estar contents. Que aconsegueixin implementar aquestes mesures dependrà de les peripècies de la legislatura, però també de la capacitat de mobilització de la mateixa societat organitzada. Com a rerefons, el punt de l'acord que probablement defineix millor el nou govern declara que abans de res es garantirà l'estabilitat pressupostària i el pagament del deute. Podem estar segurs que aquest sí que es complirà amb Calviño al govern. Esperem, doncs, que no es produeixi una nova recessió o el pacte serà paper que s'emporta el vent.