Escric després d’una nit televisiva passada en companyia de l’èpica victòria del Girona sobre l’Atlètic de Madrid, la muntanya russa emocional del bàsquet amb el Barça guanyant per fi un partit i contra el Madrid a l’Eurolliga i, de postres, un capítol del documental sobre Josep Lluís Núñez al 3Cat.
Deixant a part l’excel·lència futbolística del colíder de Primera, que juga com si ja estigués a Champions (i això ja és deixar molt a part), el millor d’aquesta història del Girona és el valor enorme del seu exemple: una plantilla sense anomenada, amb un entrenador sense fums i amb llums, un president discret i una afició bolcada en una història que s’explicarà de pares a fills. El Girona ha aconseguit que vulguis veure els seus partits, perquè cada diumenge prorroga el prodigi de mantenir-se a dalt de tot, contra tota lògica, aparentment. I per força, el millor deu ser la feinada que no hem vist, perquè a la vida, els prodigis no són casuals.
El compactat de 22 anys de Núñez al capdavant del Barça és la crònica d’una altra mena de carrusel emocional, de finals dramàtics, de por a perdre, de pensar en gran i governar en petit, de personalismes, complexos, interferències polítiques, segrestos, hepatitis, lesions, motins, infarts, entorns, mitjans, tot acabat en l’inapel·lable sic transit gloria mundi. Sembla impossible que sobre un camp tan enfangat i en un ambient tan cruel s’hagin construït els èxits més grans del Barça i s’hagi plantat la llavor d’un estil. És la grandesa i la misèria del Barça. I potser per això, també, la marxa del Girona d’aquesta temporada sembla un conte de fades.
