Números circenses
Si la política catalana tendeix a la tragicomèdia, la política madrilenya té més tirada a les arts del circ. Acrobàcies, malabarismes, prestidigitacions, faquirs que mengen i escupen foc, números de desaparició i transformisme i -sobretot- llançadors de ganivets, amb punteria i sense. La política madrilenya és pintoresca, sovint insensata, emet un renou infernal -un xivarri de mil dimonis- i, per totes aquestes coses, és molt distreta. Aquest dimecres venia amb allò que ara en diuen un menú d'experiències: aliances del que queda de Ciutadans amb el PSOE per treure el PP dels governs de Múrcia i Madrid, i convocatòria d'eleccions anticipades per part de Díaz Ayuso, un producte genuí d'aquest tipus de política bombàstica.
Ara com ara, l'admissió -per part de la mesa de l'Assemblea de Madrid- de les mocions de censura presentades per PSOE i Més Madrid frustra la convocatòria d'eleccions madrilenyes anticipades que pretenia la presidenta Ayuso. Unes eleccions que serien només una forma de repartir escons i forces per als propers dos anys, cosa que podria comportar un augment del protagonisme de Vox, que de fet ja dona suport extern a l'actual govern de Madrid. Aquesta hipòtesi ha donat peu a tota casta de reaccions, entre les quals una de divertida del digital Ctxt: “Davant de la possibilitat que l'extrema dreta arribi al poder, proposem que, si hi ha eleccions a Madrid, el centreesquerra i l'esquerra presentin una coalició unitària amb José Luis Rodríguez Zapatero de candidat”. La idea, certament, té un punt còmic, però el més sorprenent és que l'autor del tuit no s'hagués adonat que l'extrema dreta fa temps que hi és, al poder, en particular a Madrid.
Al final segurament no hi haurà eleccions, tot i que tampoc es pot descartar. I és possible que hi hagi moció de censura, tot i que tampoc hi ha manera d'afirmar-ho amb seguretat. Hi haurà renou, això segur, a totes les pistes del circ, i molt de foc i fum, i ganivets llançats en totes direccions, però és ben possible que de tot plegat no se'n segueixi res concret, i que demà o demà passat ens vegem desbordats per un nou repertori de números sensacionals.
Mentrestant, tres europarlamentaris han vist aixecada la seva immunitat en una votació que ha dividit el Parlament de Brussel·les, i és fàcil imaginar què passaria si el que està cantant Bárcenas a l'Audiència Nacional no tingués a veure amb el PP sinó amb un partit independentista o amb Unides Podem. Precisament Pablo Iglesias va tornar a saltar-se el guió del seu càrrec de vicepresident al subratllar que la votació de represàlia contra Puigdemont, Ponsatí i Comín la va guanyar el nacionalisme espanyol d'estat per una majoria ben minsa, i al recordar –amb un llistat prou extens de noms i cognoms– que les grans empreses constructores són les que han finançat el PP durant dècades i són també grans accionistes dels principals grups mediàtics espanyols. És cert que la cridòria desaforada desvia l'atenció, però arriba a no ser suficient per tapar l'evidència d'un sistema polític i institucional corrupte.
Sebastià Alzamora és escriptor