La nul·la eficàcia de l’abstenció, vot en blanc i vot nul

Congrés dels Diputats
17/06/2023
3 min

En l’actual context electoral es detecten sectors i organitzacions dins de l’independentisme que estan fent bandera política del vot nul, del vot en blanc o de l’abstenció. D’altra banda, sabem que els motius o raons que impulsen alguns electors a aquests comportaments són molt variats, a vegades contradictoris, cosa que fa que resulti tècnicament difícil interpretar-los a posteriori. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En el cas de la Catalunya actual, els impulsors d’aquests dos tipus de vot o de l’abstenció volen mostrar un clar descontentament respecte al comportament pràctic dels partits independentistes en tant que no han complert les expectatives que havien generat, especialment després dels Fets d'Octubre del 2017.   

És una actitud que no costa gaire d’entendre. L'actual situació de confrontació permanent entre els dirigents de les organitzacions independentistes crea decepció, desencís i dispersió en bona part de la ciutadania. De fet, cap partit polític, ni ERC, ni Junts, ni la CUP, tampoc l’ANC, ofereix avui un projecte estructurat i realista en relació a l’emancipació política del país. Després de l’èxit que significà l’1 d’octubre de fa més de cinc anys, quan un moviment pacífic i democràtic derrotà l’Estat de manera clara, les elits polítiques no van saber dirigir ni gestionar el període del postreferèndum. La desunió subsegüent ha erosionat tant el projecte col·lectiu com el relat teòric. Només la decisió de part del govern del 2017 de marxar a l’exili ha marcat un punt de referència al confrontar l’Estat amb les institucions judicials de la Unió Europea i amb entitats internacionals (Nacions Unides, Consell d’Europa, etc.). Però això afecta més l’agenda antirepressiva –mostrant l’absència de l’estat de dret espanyol en relació al moviment independentista– que l’agenda d’emancipació política i nacional del país.

Les raons esgrimides a favor del vot nul, del vot en blanc o d’una pretesa “abstenció militant” de càstig als partits s’entenen bé, però les conseqüències pràctiques d’aquest comportament electoral s’entenen encara més. 

Deixant de banda l’argument d’aquells que es pregunten “Què hi fem al Congrés i Senat espanyols?” –agradi o no, és a les institucions de l’Estat on es decideixen la majoria de polítiques que més afecten la vida pràctica dels catalans–, hi ha aquí com a mínim dues consideracions a fer. En primer lloc, les experiències empíriques indiquen que, en el millor dels casos, l’impacte quantitatiu conjunt dels vots nuls i en blanc no serà gaire important (1,23% a les eleccions generals 2019; 3,18% a les municipals 2023). Uns percentatges que fins i tot si arribessin al 5-6% no suposarien un revulsiu potencial pràctic gaire gran. A més, es tracta de vots que fan feliços sobretot els partits que pensen des de marcs mentals de matriu nacionalista espanyola –des de Vox fins als comuns/Sumar, passant pel PSC de Sánchez i el PP de Feijóo–. Com més vots nuls, en blanc i abstenció hi hagi procedents de l’independentisme més possibilitats tenen aquests partits d’obtenir més escons en cadascuna de les quatre circumscripcions catalanes. 

En segon lloc, la política comparada mostra que quan està en joc el color d’un govern, la participació electoral és més alta. I sabem que una immensa majoria d’electors, inclosos els independentistes, desitgen que el seu vot tingui efectes en el repartiment d’escons. Quina és la millor opció per a l’independentisme? Crec que no es tracta d’escollir entre dos nacionalismes espanyols, ambdós associats al Catalangate, Pegasus, la permanent extorsió fiscal, el 155, l’estafa de les infraestructures i de la “convivencia”, els jutges franquistes parcials, les policies patriòtiques, les falses acusacions a polítics independentistes, els Villarejos, Fernández Díaz, Marlaskas, una monarquia mediocre, el CNI, etc. Amb aquest panorama, proposar un vot nul, en blanc o abstenir-se és, de fet, contribuir a fer-los la campanya electoral als partits nacionalistes espanyols. Paradoxal. 

La votació d'avui a l'ajuntament de Barcelona ho ha deixat més clar que mai: el “vot útil” dels independentistes és votar un partit independentista. Malgrat tot. Malgrat la convenient renovació, que no arriba, de la majoria dels lideratges d’aquests partits. En termes pràctics i quantitatius, que els electors independentistes votin partits estatals, votin en blanc, nul o s'abstinguin afebleix el projecte, erosiona la confiança i debilita el relat. Guanyar o obtenir el millor resultat a totes les eleccions, així com saber governar bé i reforçar-se internacionalment, són condicions per retornar a Catalunya tres orgulls avui molt disminuïts: l’orgull de país, l’orgull institucional (de Govern, Parlament i lideratges) i l’orgull d’un moviment independentista modern, pacífic i democràtic que anhela la seva llibertat col·lectiva en el si de la Unió Europea. “La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar”(J. Salvat-Papasseit, Mots propis i altres proses).

Ferran Requejo és catedràtic de ciència política de la UPF
stats