Soc especialista en la crisi dels míssils a Cuba. I ara veig una altra amenaça nuclear amb Putin
Dos països amb armes nuclears en rumb de col·lisió sense que s'hi vegi una via de sortida. Un dirigent rus erràtic que fa servir un llenguatge apocalíptic: “Si voleu que ens veiem tots a l'infern, és cosa vostra”. Els cara a cara a les Nacions Unides, on cada part acusa l'altra d'estar-se arriscant a provocar l'Armaggedon.
Durant sis dècades la crisi dels míssils cubans es va considerar l'enfrontament definitori de l'època moderna, el moment en què el món va vorejar més de prop l'aniquilació nuclear. La guerra a Ucraïna presenta uns perills, com a mínim, d'igual magnitud, i especialment ara que Vladímir Putin s'ha posat en una posició complicada després de declarar que bona part de la veïna Ucraïna pertanyeran a Rússia “per sempre”.
A mesura que els dos països segueixin pujant esglaons en l'escalada, creixerà la probabilitat de cometre errors, com va evidenciar la crisi dels míssils cubans. En una guerra convencional, és possible que els dirigents polítics cometin errors importants i que la raça humana sobrevisqui, tocada però il·lesa. En un enfrontament nuclear, un petit malentès o un error en la comunicació pot tenir conseqüències catastròfiques.
L'octubre del 1962 va ser el president John Kennedy qui va declarar un bloqueig naval, o quarantena, de Cuba, per impedir el reforç de les posicions militars soviètiques a l'illa. Això va fer que recaigués sobre el seu homòleg al Kremlin, Nikita Khrushchev, la responsabilitat d'acceptar la condició clarament assenyalada pels Estats Units per posar fi a la crisi (la retirada total dels míssils soviètics de Cuba), o, per contra, arriscar-se a una guerra nuclear.
Aquesta vegada s'han invertit els papers: Putin intenta imposar una línia vermella insistint que utilitzarà “tots els mitjans a la seva disposició”, incloent-hi el seu arsenal nuclear, per defensar les fronteres recentment i unilateralment ampliades de la Mare Rússia. El president Biden ha promès ajudar Ucraïna en els seus esforços defensius. No se sap com reaccionarà Putin en veure que s'ignora la seva línia vermella.
Fins i tot si Putin fos un actor racional que vol evitar l'aniquilació nuclear, això no seria necessàriament tranquil·litzador. A diferència del que se sol pensar, el perill més gran de guerra nuclear l'octubre del 1962 no provenia del fet que Khrushchev i Kennedy s'estiguessin sostenint la mirada, sinó de la seva incapacitat per controlar els esdeveniments que ells mateixos havien posat en marxa.
Com vaig descobrir quan vaig fer la cronologia, minut a minut, de la fase més perillosa de la crisi, hi va haver moments en què cap dels dos dirigents era conscient de com avançarien els esdeveniments al camp de batalla, que es basaven en la seva pròpia lògica i cobraven el seu propi impuls.
Khrushchev mai va autoritzar l'enderrocament d'un avió espia nord-americà U-2 sobre Cuba per mitjà d'un míssil soviètic el 27 d'octubre del 1962, el dia més perillós de la crisi. Kennedy ignorava que un altre U-2 es va endinsar per error a l'espai aeri rus aquell mateix dia, alertant les defenses aèries soviètiques. “Sempre hi ha algun fill de puta que no sap de què va la cosa”, va ser el que va dir després.
Tot i que la guerra a Ucraïna és òbviament diferent de la crisi dels míssils cubans, no és difícil concebre que es produeixin errors de càlcul comparables. Un projectil extraviat des d'alguna de les parts podria causar un accident a una central nuclear i provocar una pluja radioactiva sobre gran part d'Europa. El fallit intent rus d'interceptar els subministraments militars d'Occident a Ucraïna podria esquitxar països de l'OTAN com Polònia, i suscitar la resposta automàtica dels Estats Units. Una decisió russa de fer servir armes nuclears tàctiques contra unitats ucraïneses podria derivar en un intercanvi nuclear total amb els Estats Units.
Tot i que els serveis d'intel·ligència nord-americans han tingut alguns èxits impressionants a Ucraïna, i en especial la seva encertada predicció de la invasió russa, que va tenir lloc el 24 de febrer, la crisi del 1962 hauria de servir de recordatori sobre els límits de la recaptació d'informació. A Kennedy se'l va informar tard del desplegament soviètic de míssils d'abast mitjà a Cuba, però se li van escamotejar altres assumptes igual d'importants. No estava al corrent, per exemple, de la presència de gairebé 100 míssils nuclears tàctics soviètics a Cuba que apuntaven cap a la base naval de Guantánamo i una potencial força invasora nord-americana. La CIA va subestimar la força de les tropes soviètiques a l'illa i va ser incapaç de rastrejar els moviments de qualsevol de les ogives nuclears.
El que sí que tenien tant Kennedy com Khrushchev era un concepte intuïtiu del perill de l'enfrontament, no només entre els països respectius, sinó del món sencer, si es permetia l'escalada de la crisi. Per això van mantenir un canal extraoficial per comunicar-se de manera privada (a través del germà del president, el fiscal general Robert Kennedy, i l'ambaixador soviètic a Washington, Anatoli Dobrynin), sense deixar de llançar-se acusacions en públic. Per això també van actuar amb rapidesa per assolir un acord (mantingut en secret durant dècades) que consistia en el desmantellament dels míssils d'abast mitjà nord-americans a Turquia a canvi que els soviètics retiressin les armes nuclears de Cuba.
Com Kennedy, Khrushchev havia experimentat l'horror de la Segona Guerra Mundial. Sabia que la destrucció causada per una guerra nuclear seria moltes vegades més gran. Els arxius del Kremlin demostren que, malgrat la seva esgarrifosa retòrica, Khrushchev estava decidit a buscar una solució pacífica quan va veure clarament que la seva arriscada aposta nuclear havia fallat. Putin, en canvi, ha decidit apujar les apostes en tots els moments crítics. L'escalada ha esdevingut la seva tàctica preferida.
Tot això està passant en un context de revolució de les comunicacions que ha accelerat el ritme de la guerra i la diplomàcia, i que resol alguns dels obstacles tecnològics amb què van haver de bregar Kennedy i Khrushchev, però que alhora en crea de nous. Ja no calen 12 hores per transmetre un telegrama en clau des de Washington a Moscou. Avui dia, les notícies viatgen des del camp de batalla gairebé de manera instantània, exercint pressió sobre els dirigents polítics perquè prenguin decisions ràpidament. Un president dels Estats Units ja no compta amb el luxe de què va gaudir Kennedy l'octubre del 1962, quan es va prendre sis dies per sospesar la seva resposta després del descobriment dels míssils nuclears soviètics a Cuba.
No ens hem començat a acostar als nivells d'alerta nuclear que van caracteritzar la crisi dels míssils cubans. Tot i que Putin ha parlat de posar les seves forces nuclears en alerta màxima, no sembla haver confirmat cap moviment en aquesta direcció. La fase més perillosa de la crisi dels míssils cubans va durar només 13 dies; som ja al vuitè mes de la guerra a Ucraïna, sense que s'entrevegi cap final. Com més es prolongui, més gran serà l'amenaça que es produeixi algun terrible error de càlcul.
Copyright The New York Times